Que m'ha aportat el blog?
Hace 15 años
viernes, 25 de diciembre de 2009
Intervenció de Síntesi
Al principi del curs, quan en Jordi ens va demanar que durant aquest semestre havíem de crear un bloc, tenia bastants prejudicis, ja que em feia por no saber actualitzar-ho o no fer les tasques adients.
Poc a poc, a mesura que anava omplint el bloc amb altres assignatures que no eren TIC i amb altres tasques i apunts, se’m va fer més entretingut.
Penso que el bloc és una bona tasca, ja que per una banda tenim una certa llibertat per anar actualitzant-lo i per penjar el que desitgem, no ens hem de cenyir literalment a un guió pautat. D’altra banda, és una eina molt útil, ja que et pots passejar pels diferents blocs de totes les persones del curs, i anar comparant per veure si et falta quelcom, per veure els apunts que la gent ha penjat, el model de fer la feina, etc.
En definitiva t’ajuda a portar millor el dia a dia a la universitat, i a mi personalment m’ha ajudat a obrir-me una mica en el camp dels blocs, jo no en faria un de personal, però em sembla molt interessant fer un per penjar les tasques que fem dia a dia.
Les activitats que més m’han agradat han estat les de:
- Imatge digital, ja que vam aprendre a utilitzar un programa com el GIMP, per saber retocar fotografies, i que podem utilitzar en un futur amb les nostres pròpies imatges.
- JCLIC, aquesta activitat hem va agradar força, ja que era un exercici destinat als més petits. Em va semblar un exercici divertit i dinàmic, al mateix temps ens ensenyava a crear activitats per als infants per tal que aprenguin i juguin.
Espero que les activitats, apunts, poemes i lectures que he penjat al blog us hagin agradat.
Bon nadal a tothom!
Poc a poc, a mesura que anava omplint el bloc amb altres assignatures que no eren TIC i amb altres tasques i apunts, se’m va fer més entretingut.
Penso que el bloc és una bona tasca, ja que per una banda tenim una certa llibertat per anar actualitzant-lo i per penjar el que desitgem, no ens hem de cenyir literalment a un guió pautat. D’altra banda, és una eina molt útil, ja que et pots passejar pels diferents blocs de totes les persones del curs, i anar comparant per veure si et falta quelcom, per veure els apunts que la gent ha penjat, el model de fer la feina, etc.
En definitiva t’ajuda a portar millor el dia a dia a la universitat, i a mi personalment m’ha ajudat a obrir-me una mica en el camp dels blocs, jo no en faria un de personal, però em sembla molt interessant fer un per penjar les tasques que fem dia a dia.
Les activitats que més m’han agradat han estat les de:
- Imatge digital, ja que vam aprendre a utilitzar un programa com el GIMP, per saber retocar fotografies, i que podem utilitzar en un futur amb les nostres pròpies imatges.
- JCLIC, aquesta activitat hem va agradar força, ja que era un exercici destinat als més petits. Em va semblar un exercici divertit i dinàmic, al mateix temps ens ensenyava a crear activitats per als infants per tal que aprenguin i juguin.
Espero que les activitats, apunts, poemes i lectures que he penjat al blog us hagin agradat.
Bon nadal a tothom!
miércoles, 23 de diciembre de 2009
sábado, 19 de diciembre de 2009
Acompanyament a l'escola
GUIÓ D’EXPECTATIVES A LA PRÀCTICA DE L’ESCOLA: 17/11/2009
A continuació, explicarem el recull de vivències experimentades el dia que vàrem fer pràctiques a l’escola, amb la nostra padrina. Ho farem mitjançant el guió que vam concretar a seminari, un seguit de preguntes que ens havíem de fer per tal d’analitzar l’entorn i el context.
Jo, vaig anar a l’escola Sagrada Família, situada al carrer Comte d’Urgell. Em va acompanyar i ajudar l’alumna de tercer curs de magisteri infantil, Mariona Gasulla Vilaró.
• Moviments del mestre: la nostra mestra, l’Elena, interactuava amb els infants jugant amb ells quan tenien activitats de temps lliure, i, sobretot quan tenien activitats programades anava per la classe ajudant-los, i també a l’hora de l’esmorzar. Era una professora molt dinàmica, poca estona estava a la seva taula.
• Relacions professors – alumnes fora de l’aula: els infants estaven jugant entre ells i el professor o monitors estaven una mica apartats per a que gaudissin entre ells. Només s’apropaven quan hi havia algun problema o per fer-los aixecar si algú es trobava desplaçat o no volia jugar.
.JPG)
• Llibertat que se’ls hi dóna als nens: la llibertat era poca, ja que quan algú intentava parlar normalment se’l feia callar (també era perquè estaven en temps d’activitats programades).
• Entrada i sortida referent als pares: l’entrada i la sortida era molt ordenada, sobre tot aquesta última, tant al migdia, com per la tarda. El pati estava separat per unes cadenes, que els pares no podien travessar. Els infants estaven asseguts l’un al costat de l’altre esperant i fins que la mestra no els acompanyava un a un cap al seu pare o mare, ells no es movien.
• Què ens explicava la nostra padrina: al començar la pràctica m’explicava el que havia de fer per tal d’ajudar els infants (posar-los la bata, agafar-los l’agenda, etc). Em va dir els noms d’alguns nens, però vaig ser jo la que vaig espavilar-me per conèixer-los. També vam parlar sobre la situació d’alguns nens a la classe, a causa de la seva precedència estaven una mica apartats, ja que no coneixien el idioma.
• Material i instal•lacions: el material que usaven, em va comentar la Mariona, era a base de fitxes, mètode tradicional. A l’hora del joc lliure, gaudien de moltes joguines, tant animals, com peces de fusta per muntar i desmuntar, peces de menjar, etc.
En el pati gaudien de poca vegetació, de poc espai, i poca estimulació. Hi havien unes quantes “motos” per tal de que juguessin, però al mateix temps també formava un problema de a l’hora de saber compartir, ja que tots en volien però no n’hi havia prou.
A continuació, explicarem el recull de vivències experimentades el dia que vàrem fer pràctiques a l’escola, amb la nostra padrina. Ho farem mitjançant el guió que vam concretar a seminari, un seguit de preguntes que ens havíem de fer per tal d’analitzar l’entorn i el context.
Jo, vaig anar a l’escola Sagrada Família, situada al carrer Comte d’Urgell. Em va acompanyar i ajudar l’alumna de tercer curs de magisteri infantil, Mariona Gasulla Vilaró.
• Moviments del mestre: la nostra mestra, l’Elena, interactuava amb els infants jugant amb ells quan tenien activitats de temps lliure, i, sobretot quan tenien activitats programades anava per la classe ajudant-los, i també a l’hora de l’esmorzar. Era una professora molt dinàmica, poca estona estava a la seva taula.
• Relacions professors – alumnes fora de l’aula: els infants estaven jugant entre ells i el professor o monitors estaven una mica apartats per a que gaudissin entre ells. Només s’apropaven quan hi havia algun problema o per fer-los aixecar si algú es trobava desplaçat o no volia jugar.
.JPG)
• Llibertat que se’ls hi dóna als nens: la llibertat era poca, ja que quan algú intentava parlar normalment se’l feia callar (també era perquè estaven en temps d’activitats programades).
• Entrada i sortida referent als pares: l’entrada i la sortida era molt ordenada, sobre tot aquesta última, tant al migdia, com per la tarda. El pati estava separat per unes cadenes, que els pares no podien travessar. Els infants estaven asseguts l’un al costat de l’altre esperant i fins que la mestra no els acompanyava un a un cap al seu pare o mare, ells no es movien.
• Què ens explicava la nostra padrina: al començar la pràctica m’explicava el que havia de fer per tal d’ajudar els infants (posar-los la bata, agafar-los l’agenda, etc). Em va dir els noms d’alguns nens, però vaig ser jo la que vaig espavilar-me per conèixer-los. També vam parlar sobre la situació d’alguns nens a la classe, a causa de la seva precedència estaven una mica apartats, ja que no coneixien el idioma.
• Material i instal•lacions: el material que usaven, em va comentar la Mariona, era a base de fitxes, mètode tradicional. A l’hora del joc lliure, gaudien de moltes joguines, tant animals, com peces de fusta per muntar i desmuntar, peces de menjar, etc.
En el pati gaudien de poca vegetació, de poc espai, i poca estimulació. Hi havien unes quantes “motos” per tal de que juguessin, però al mateix temps també formava un problema de a l’hora de saber compartir, ja que tots en volien però no n’hi havia prou.
Mapa conceptual
La creació d'un mapa conceptual ens pot ajudar a organitzar els nostres coneixements i a ampliar la nostra perspectiva en relació a un tema. Habitualment, la creació del mapa passa per diversos estadis: selecció i jerarquització de conceptes (fer una llista i ordenar-la), reflexió sobre la relació cada concepte amb tots els altres (cercar els connectors), concepció d'una representació gràfica adequada (dibuixar el mapa de forma clara, entenedora i coherent)...
En altres ocasions elaborem el mapa a partir d'una estratègia menys sistemàtica. En aquests casos solem partir d'un concepte i anem afegint, un a un els altres i els connectors corresponents. Per acabar, ordenem el mapa i ressituem els conceptes de forma coherent.
La construcció d'un mapa conceptual és doncs un procés intel·lectual que facilita un aprenentatge significatiu en la mesura en que ens ajuda a integrar els nous coneixements en els nostres esquemes mentals.
Representem, mitjançant un mapa conceptual, el típic sopar de Nadal:
Per Nadal tota la família es reuneix a casa l'avia Maria, ella fa el sopar per a tots i aquest normalment consisteix en una escudella, un plat de carn i també neules i torrons de postres. Com que l'Àvia ja es gran, normalment l'ajuden els seus dos fills en Joan i el Marc.
En el sopar coincideixo amb les meves cosines i els meus cosins: La Maria, la Paula, en Genís i l'Eduard que són fills del meu oncle Marc. Cal dir que és un moment entranyable en el que parlem de totes les coses que ens han passat al larg de l'any ja que ells no viuen a Barcelona com jo sinó que viuen a NewYork. Com sempre en arribar als postres en Genís fa el típic número amb els torrons d'Alacant i fa veure que se li trenca una dent. tothom riu menys la seva mare que pensa en el que costa el dentista.
La meva germana, la Maria també ve al sopar, i aquest any ho fa amb el seu fil, en Ramon, que no menja ni escudella ni carn ja que encara té 3 mesos.
El sopar comença puntualment a les 10 de la nit i acaba sempre a la mateixa hora, a les 12.
En altres ocasions elaborem el mapa a partir d'una estratègia menys sistemàtica. En aquests casos solem partir d'un concepte i anem afegint, un a un els altres i els connectors corresponents. Per acabar, ordenem el mapa i ressituem els conceptes de forma coherent.
La construcció d'un mapa conceptual és doncs un procés intel·lectual que facilita un aprenentatge significatiu en la mesura en que ens ajuda a integrar els nous coneixements en els nostres esquemes mentals.
Representem, mitjançant un mapa conceptual, el típic sopar de Nadal:
Per Nadal tota la família es reuneix a casa l'avia Maria, ella fa el sopar per a tots i aquest normalment consisteix en una escudella, un plat de carn i també neules i torrons de postres. Com que l'Àvia ja es gran, normalment l'ajuden els seus dos fills en Joan i el Marc.
En el sopar coincideixo amb les meves cosines i els meus cosins: La Maria, la Paula, en Genís i l'Eduard que són fills del meu oncle Marc. Cal dir que és un moment entranyable en el que parlem de totes les coses que ens han passat al larg de l'any ja que ells no viuen a Barcelona com jo sinó que viuen a NewYork. Com sempre en arribar als postres en Genís fa el típic número amb els torrons d'Alacant i fa veure que se li trenca una dent. tothom riu menys la seva mare que pensa en el que costa el dentista.
La meva germana, la Maria també ve al sopar, i aquest any ho fa amb el seu fil, en Ramon, que no menja ni escudella ni carn ja que encara té 3 mesos.
El sopar comença puntualment a les 10 de la nit i acaba sempre a la mateixa hora, a les 12.
Fluxograma
Els diagrames de flux són una eina que s'utilitza per representar procediments encaminats a resoldre una tasca. La seva utilització prové del món de la informàtica però avui en dia s'utilitza en molts diferents àmbits. Per als futurs mestres contemplem dues utilitzacions:
1. Per planificar tasques pròpies relacionades amb el desenvolupament de la tasca professional. Per exemple representar el procés per a l'acollida d'un nou professor o alumne a l'escola.
2. Ensenyar als alumnes aquesta eina, tenint present que l'eina és un bon mitjà per aprendre i practicar amb: Presa de decisions, resolució de problemes, planificació, organització, destriar la informació essencial de l'accessòria, definició d'ordres i instruccions, compliment de normes i estructures,...
Els fluxogrames tenen una simbologia molt definida de la que en podem destacar:
A classe vam fer una pràctica amb l'objectiu de realitzar un fluxograma que tractés sobre com passar un semàfor. Vegem-ne el resultat:
1. Per planificar tasques pròpies relacionades amb el desenvolupament de la tasca professional. Per exemple representar el procés per a l'acollida d'un nou professor o alumne a l'escola.
2. Ensenyar als alumnes aquesta eina, tenint present que l'eina és un bon mitjà per aprendre i practicar amb: Presa de decisions, resolució de problemes, planificació, organització, destriar la informació essencial de l'accessòria, definició d'ordres i instruccions, compliment de normes i estructures,...
Els fluxogrames tenen una simbologia molt definida de la que en podem destacar:
A classe vam fer una pràctica amb l'objectiu de realitzar un fluxograma que tractés sobre com passar un semàfor. Vegem-ne el resultat:
martes, 15 de diciembre de 2009
Exàmen musical
Avui a l'assignatura de llenguatge musical hem realitzat el nostre primer exàmen. Era de caire oral i consistia en cantar individualment tres cançons a l'atzar d'un llistat de vint-i-vuit cançons.
A mi m'han tocat: els putxinel·lis, Bim-Bom, i Peu polidor.
Els putxinel·lis (pàg 91 TAT)
Fan, fan, fan els petits putxinel·lis
Fan, fan, fan, fan tres voltes i se'n van.
Bim-Bom (pàg 67 TAT)
Bim-bom, les campanes de Salom
toquen a festa i fan Bim-Bom
Bim-Bom!
Peu polidor (pàg 107 TAT)
Peu polidor de la Margarideta,
peu polidor de la Margaridó
Toqueu-li el peu a la Margarideta
Toqueu-li el peu a la Margaridó.
A mi m'han tocat: els putxinel·lis, Bim-Bom, i Peu polidor.
Els putxinel·lis (pàg 91 TAT)
Fan, fan, fan els petits putxinel·lis
Fan, fan, fan, fan tres voltes i se'n van.
Bim-Bom (pàg 67 TAT)
Bim-bom, les campanes de Salom
toquen a festa i fan Bim-Bom
Bim-Bom!
Peu polidor (pàg 107 TAT)
Peu polidor de la Margarideta,
peu polidor de la Margaridó
Toqueu-li el peu a la Margarideta
Toqueu-li el peu a la Margaridó.
lunes, 14 de diciembre de 2009
Billy Elliot
El dimecres, dia 9 de Desembre, els estudiants de primer grau d’educació infantil, a l’assignatura de seminari vam poder gaudir de la projecció de la pel•lícula “Billy Elliot”, dirigida per Stephen Daldry.
A continuació farem un breu resum de la història i, posteriorment, contestarem les preguntes que els nostres tutors ens van plantejar abans de veure el film.
En 1984, durant una vaga de miners en el Nord d'Anglaterra, els enfrontaments entre piquets i policia estan a l'ordre del dia. Entre els quals protesten es troba un pare obstinat que el seu fill petit, Billy, rebi classes de boxa. Billy, en el gimnàs, es fixa en una classe de dansa, li crida l'atenció i ho prova. Quan el seu pare s'assabenta que practica una activitat tan poc d'homes, li obliga a abandonar les classes. Però el noi té un gran talent per a ballar i vol dedicar-se a això.
Les preguntes que ens varen formular van ser les següents:
• Quina imatge et sorprèn de la pel•lícula?
Quan enfoquen totes les sabatilles de ballet i entre elles, es troben les botes de boxa d’en Billy.
• Quin tros de diàleg et crida l’atenció?
- P: ¡¿Ballet?!
- B: Es algo normal
- P: ¡Para niñas, no para chicos Billy! Los chicos juegan al futbol o boxean o luchan, pero joder no hacen ballet
- B: No sé qué tiene de malo
- P: ¡Lo sabes perfectamente!
- B: No son todos maricas, papá. Algunos bailarines son fuertes como los atletas.
- P: Escucha hijo, ¡a partir de ahora te vas a olvidar del puto ballet, y también del boxeo de los cojones!, yo me parto el espinazo por conseguir esos 50 peniques y tu...¡no, a partir de ahora te vas a quedar aquí, a cuidar de tu abuela!
- B: ¡Te odio, eres un cabronazo!
• Com veus el començament de la pel•lícula?
Em sembla un començament inesperat i ple de vitalitat, quan en Billy apareix saltant sobre el llit, amb música de fons. Posteriorment el clima de la pel•lícula s’entristeix una mica quan apareix la seva àvia i recorda que la seva mare és morta.
• Com acaba la pel•lícula?
Acaba quan en Billy és admès a l’escola de ball de Londres.
D’altra banda, el pare torna a treballar, doncs el sindicat cedeix.
Es torna a veure al Billy, anys després ballant als escenaris.
• On i quan vas veure aquesta pel•lícula per primera vegada?
Al cinema, acompanyada de la meva mare.
• Quina conclusió extreus de la pel•lícula?
Que em de perseguir allò que ens agradi, sigui el que sigui, encara que ens trobem obstacles i prejudicis pel camí. Em de tenir confiança en nosaltres mateixos per tal d’aconseguir el que ens proposem.
sábado, 12 de diciembre de 2009
Les estacions JClic
Aquí us deixo un altre JClic que he creat. Tracta sobre les estacions.
L'activitat consisteix en relacionar les imatges de les estacions de l'any amb el nom corresponent, indicat en l'altre columna.
Si hi voleu entrar, us deixo el link:
http://grups.blanquerna.url.edu/clic2009k/nataliamm/estacions/estacions.htm
Google Docs
El dijous, 26 de Novembre, a classe de Tic vam treballar amb el Google Docs.
Per grups, vam crear diferents documents mitjançant aquest programa.
El primer de tots va ser la modificació o edició d'un document per part dels components del grup.
Posteriorment, vam fer una presentació d'algun tema, nosaltres ho vàrem fer sobre les estacions.
Per últim, vam crear un formulari o enquesta en un full de càlcul.
- Hip-Hop
- Les estacions
- Entrevista
Per grups, vam crear diferents documents mitjançant aquest programa.
El primer de tots va ser la modificació o edició d'un document per part dels components del grup.
Posteriorment, vam fer una presentació d'algun tema, nosaltres ho vàrem fer sobre les estacions.
Per últim, vam crear un formulari o enquesta en un full de càlcul.
- Hip-Hop
- Les estacions
- Entrevista
Tipus de llenguatge
El llenguatge és la facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell. Per això, el llenguatge suposa un aspecte individual i un aspecte social.
Distingim diferents tipus de llenguatge, aquests són:
Llenguatge qüotidià
- És la manera mès fàcil per comunicar-se.
- És el més espontani de tots.
- Utilitza les principals vies de comunicació.
- És el primer llenguatge que s'apren.
- És altruista
Llenguatge poètic
- És un llenguatge melòdic
- Que té un ritme evident, una figura
- La seva funció és bàsicament estètica
- Aporta imatges que es representen en la ment
Llenguatge publicitari
- Va dirigit a un públic seleccionat
- Per aconseguir el seu objectiu utilitza els altres dos llenguatges
- Busca resposta amb un temps determinat
- És el llenguatge més persuasiu
Distingim diferents tipus de llenguatge, aquests són:
Llenguatge qüotidià
- És la manera mès fàcil per comunicar-se.
- És el més espontani de tots.
- Utilitza les principals vies de comunicació.
- És el primer llenguatge que s'apren.
- És altruista
Llenguatge poètic
- És un llenguatge melòdic
- Que té un ritme evident, una figura
- La seva funció és bàsicament estètica
- Aporta imatges que es representen en la ment
Llenguatge publicitari
- Va dirigit a un públic seleccionat
- Per aconseguir el seu objectiu utilitza els altres dos llenguatges
- Busca resposta amb un temps determinat
- És el llenguatge més persuasiu
Les fruites Jclic
El programa JClic està format per un conjunt d'activitats informàtiques que serveixen per realitzar diversos tipus d'activitats educatives: trencaclosques, exercicis de text, paraules creuades, etc.
Les activitats no s'acostumen a presentar soles, sinó que van empaquetades en projectes. Un projecte està format per un conjunt d'activitats i una o més seqüències, que indiquen l'ordre en que s'han de mostrar.
A l'assignatura d'informàtica tots els alumnes hem creat un Jclic format per un trencaclosques, un exercici de paraules creuades i, per últim una activitat de relacionar. Aquí teniu el link per arribar-hi:
http://grups.blanquerna.url.edu/clic2009k/nataliamm/fruites.htm
Dibuixem amb tinta xina
.JPG)
A classe de plàstica vam fer la silueta de diverses plantes mitjançant tinta xinesa i amb pinzells de diferents mides.
El treball realitzat comença des de la observació de l'element fins a plasmar-lo en el paper.
martes, 1 de diciembre de 2009
Puro amor
En la entrevista que mantuve con los padres de Marc, me contaron que había hecho un comentario muy chocante jugando al Veo-veo. Al preguntarle por una palabra que empezara por "pu", él había contestado "puro amor". ¿Y eso qué es?, le dijo la madre: "Pues lo que tengo yo con mi novia Andrea".
Por lo visto el tema estaba en el ambiente, porque el otro día Olivia trajo un cuento que se llamaba Enamorados, y estuvimos hablando de lo que pensaba cada uno que era estar enamorado:
- Estar enamorado es darse besos.
- Y nacer un bebé, después de darse los besos.
- Darse besos, pero de amor, que duran más.
- Y que se casen.
- Ir muy guapos a la boda.
- Poner a los bebés en la cuna.
- Te abrazas con tu novia...
- Ir cogido de la mano con tu novia y regalarle faldas, dijo Marc.
- ¿Y nada más?, le pregunté con curiosidad.
- Sí ¡y tener "puro amor"!, dijo en tono emocionado.
A lo que Víctor saltó con una de sus inmediateces:
-¡ Apúntame al puro amor!
Un fragment del capítol "Puro amor", del llibre de la Mari Carmen Díez Navarro, Mi escuela sabe a naranja, treballat a classe de seminari, amb la Roser.
Por lo visto el tema estaba en el ambiente, porque el otro día Olivia trajo un cuento que se llamaba Enamorados, y estuvimos hablando de lo que pensaba cada uno que era estar enamorado:
- Estar enamorado es darse besos.
- Y nacer un bebé, después de darse los besos.
- Darse besos, pero de amor, que duran más.
- Y que se casen.
- Ir muy guapos a la boda.
- Poner a los bebés en la cuna.
- Te abrazas con tu novia...
- Ir cogido de la mano con tu novia y regalarle faldas, dijo Marc.
- ¿Y nada más?, le pregunté con curiosidad.
- Sí ¡y tener "puro amor"!, dijo en tono emocionado.
A lo que Víctor saltó con una de sus inmediateces:
-¡ Apúntame al puro amor!
Un fragment del capítol "Puro amor", del llibre de la Mari Carmen Díez Navarro, Mi escuela sabe a naranja, treballat a classe de seminari, amb la Roser.
El burriquet
Amb la cançó del burriquet podem treballar la memòria, ja que cada vegada anem afegint-hi elements.
Si n’hi havia un burriquet
que no vol llaurar mai dret. (bis)
Que vingui el gos, gosset,
i que bordi el burriquet!
El gos, gosset, no vol bordar,
el burriquet no vol llaurar.
Si n’hi havia...
Que vingui el bastonet
i que pegui el gos, gosset!
El bastonet no vol pegar;
el gos, gosset, no vol bordar;
el burriquet no vol llaurar.
Que vingui el foc, foquet,
i que cremi el bastonet!
El foc, foquet, no vol cremar. . .
Que vingui el papu-fred
i que faci pô al follet (bis)
el papu-fred fa pô al follet,
el foc, foquet, ja vol cremar,
el bastonet ja vol pegar,
el gos, gosset, ja vol bordar,
el burriquet ja vol llaurar.
Si n’hi havia un burriquet
que ara sempre llaura dret! (bis)
Si n’hi havia un burriquet
que no vol llaurar mai dret. (bis)
Que vingui el gos, gosset,
i que bordi el burriquet!
El gos, gosset, no vol bordar,
el burriquet no vol llaurar.
Si n’hi havia...
Que vingui el bastonet
i que pegui el gos, gosset!
El bastonet no vol pegar;
el gos, gosset, no vol bordar;
el burriquet no vol llaurar.
Que vingui el foc, foquet,
i que cremi el bastonet!
El foc, foquet, no vol cremar. . .
Que vingui el papu-fred
i que faci pô al follet (bis)
el papu-fred fa pô al follet,
el foc, foquet, ja vol cremar,
el bastonet ja vol pegar,
el gos, gosset, ja vol bordar,
el burriquet ja vol llaurar.
Si n’hi havia un burriquet
que ara sempre llaura dret! (bis)
Proposta didàctica
A classe de llenguatge musical, hem presentat diverses cançons fetes per diferents grups.
El nostre, que estava composat per: la Marina Fernández, l' Anna Infante, la Mari Serrano, l'Ada García i jo, hem decidit crear una cançó destinada a l'hora de menjar.
L’hora de dinar
Ja tenim gana,
És hora de dinar.
Tots junts anem a taula
Si les mans ens hem rentat
TORNADA:
Rum rum fa la panxa
Rum rum quina gana!
Bon profit petits i grans,
Bon profit a tots, companys.
Primer parem la taula
Entre tots ho farem bé!
Gots, plats i culleres
I tovallons també
TORNADA
Tot ens ho hem de menjar
Per al sostre arribar.
Verdura, peix i carn,
Fruita, pasta i enciam.
TORNADA
BON PROFIT!
La nostra proposta didàctica consisteix en promoure els bons hàbits, com per exemple: rentar-se les mans abans de dinar, ajudar a parar taula, menjar bé i acabar-s'ho tot.
Al mateix temps, ajuda als infants a fer més amenes totes aquestes tasques, i a més a més, fer divertit el moment d'anar a taula.
lunes, 30 de noviembre de 2009
Nou model escolar per al pròxim curs
Un paso adelante. Así consideran distintas voces expertas en docencia y pedagogía la propuesta lanzada el miércoles de la pasada semana por el conseller de Educació, Ernest Maragall, de cambiar el calendario escolar, de tal manera que las clases se inicien el 7 de septiembre y se instaure una semana de vacaciones en el segundo trimestre escolar. A los aspectos pedagógicos favorables que contiene la propuesta, como acortar las vacaciones de verano -las 11/12 semanas actuales se consideran excesivas- o una mejor distribución de los días lectivos por trimestre, se añaden más reflexiones.
Màrius Martínez, profesor de Ciencias de la Educación de la Universitat de Barcelona (UB) y miembro del Consell Escolar de Catalunya, considera que el descanso de febrero "racionaliza" el segundo trimestre, pero "también serían lógicos unos días de pausa en la actividad académica cada 7 u 8 semanas".
Martínez no oculta que en las voces discrepantes a la propuesta de Educació pueda haber el clásico fenómeno de resistencia que aparece ante cualquier cambio "si no se ve un beneficio inmediato", de ahí que recalque la necesidad de "explicarlo bien y, sobre todo, dar a conocer todos los argumentos pedagógicos". El cambio de calendario escolar debe obedecer a la racionalidad pedagógica, "pero debe estar contextualizada en la realidad de un país, en sus usos y costumbres laborales, en las necesidades de las familias. Eso también hay que tenerlo en cuenta".
Màrius Martínez, profesor de Ciencias de la Educación de la Universitat de Barcelona (UB) y miembro del Consell Escolar de Catalunya, considera que el descanso de febrero "racionaliza" el segundo trimestre, pero "también serían lógicos unos días de pausa en la actividad académica cada 7 u 8 semanas".
Martínez no oculta que en las voces discrepantes a la propuesta de Educació pueda haber el clásico fenómeno de resistencia que aparece ante cualquier cambio "si no se ve un beneficio inmediato", de ahí que recalque la necesidad de "explicarlo bien y, sobre todo, dar a conocer todos los argumentos pedagógicos". El cambio de calendario escolar debe obedecer a la racionalidad pedagógica, "pero debe estar contextualizada en la realidad de un país, en sus usos y costumbres laborales, en las necesidades de las familias. Eso también hay que tenerlo en cuenta".
domingo, 29 de noviembre de 2009
El pont del diable
A comunicació oral escrita i digital hem de presentar una llegenda sobre algun lloc en concret. La meva companya Mari Carmen i jo, hem escollit la del pont del diable de Martorell. Espero que us agradi.
Hi havia una vegada Una dona de Martorell que treballava de minyona en una pensió de mala mort de vora el riu. No tenien aigua corrent i com que la Font més propera queia a l’altra banda del Llobregat i, per aquell indret, no hi havia un miserable pont per travessar, la pobra dona havia de fer mil peripècies per traginar l’aigua cap a la pensió.
Cada matí quan arribava al riu s’havia de treure el calçat, després passà a gual amb les espardenyes en una mà i el càntir i la galleda a l’altre i un cop a la riba eixugar-se els peus i calçar-se una altra vegada. A la tornada de la font, li tocava de repetir la mateixa maniobra, i al vespre, a l’hora de fer el sopar tornava.
Un vespre de tardor, el Llobregat baixava de gom a gom. Per travessar-lo, la criada hagué d’arromangar-se el vestir fins a les cuixes i quan es trobava al mig del riu, se li va escapar un renec: “quina feina més galdosa. Valdria més donar-se al diable!
Unes passes més enllà, va veure que a la riba l’esperava un jove. Feia de bon mirar, anava ben vestit i era amable i educat. Mentre es cordava les espardenyes, el foraster li va dir que era el diable i com que havia sentit que el cridava, allà era per ajudar-la.
En lloc d’acoquinar-se, la dona es va sentir afalagada davant d’un individu que, malgrat es tractava del diable, acudia al seu ajut només de pronunciar el seu nom i que, a més, la tractava de senyora.
- “Jo us puc construir un pont per passar el riu, senyora. I de moment no cal que em doneu res. Quan moriu em pagueu amb l’ànima i ja està”.
- “Certament queda lluny això de la mort” va pensar la dona. Abans em toca de traginar milers de càrregues d’aigua, descalça, pitjor que un animal. I es posà a negociar: hauria de ser un pont de pedra. No una passarel•la de fusta, que a la primera riuada se l’emportaria cap al mar.
- “Tindreu un pont de pedra, senyora. I d’una sola arcada, sense cap pilar al mig del riu. D’aquestos ponts que resisteixen qualsevol rovinada.
- “Una obra així costa molt de fer. Qui sap quan temps trigareu d’acabar-lo!"
- “Ni un sol dia senyora Guaiteu si anirem de pressa que el construiré en una sola nit. Prometeu-me l’ànima i demà al matí abans que canti el gall, el pont estarà enllestit”.
- “Construir un pont de pedra en una sola nit es impossible. Si us penseu que no he vist mai res, aneu ben equivocat. De jove vaig anar a servir a Barcelona, jo!”.
El diable va jurar que la cosa anava de debò. Va afegir que una senyora llesta i que havia vist món com ella no podia menysprear aquell tracte: poder passar el riu com una persona des de l’endemà al matí i durant tota la vida, a canvi d’ una petita paga d’aquí molts anys, quan morís. Davant les raons tant poderoses, la criada es va avenir al tracte.
Al cap d’un parell o tres d’hores la criada va tornar al riu. Abans de ficar-se al llit, tenia curiositat per veure com anaven les obres del pont. Arribant al riu, va veure centenars d’obrers que treballaven en silenci sota el clar de la lluna. I exclamant va dir: “Qui ho havia de dir que la meva ànima tingués tant valor!”
A la nit, li costava dormir, es girava i regirava pel llit i no es podia treure del cap el tracte del pont. Pensava que després d’escarrassar-se tota la vida carregant aigua, havia de ser ben trist anar al infern i cremar-hi per tota la eternitat.
Llavors, considerant que ella sola no podia sortir se’n va demanar-li ajuda a la mestressa, una dona que tenia solució per a tot.
Quan li hagué explicat tot, la mestressa li va preguntar: - “A quina hora as dit que ha de estar fet el pont?”
- “Quan trenqui el dia, senyora. Tant aviat com canti el gall. “
- “Ja ens podem afanyar, ves a buscar una galleda d’aigua, corre!”
Van anar totes dues al corral i la mestressa va abocar la galleda damunt del gall, que dormia a la barra del galliner. Es va espolsar l’aigua de les plomes i entonar un “kikirikic”, que va arribar a orelles del diable, que volava amb una enorme roca, l’ultima que faltava per acabar el pont.
Furiós de no haver pogut complir el tracte, i doncs, perdre l’ànima de la criada, va deixar caure la roca, que va anar a petar a les portes d’una masia. L’endemà al poble de Martorell, es va despertar amb un magnífic pont de pedra damunt del Llobregat.
Per inaugurar-lo, només calia posar-li la pedra que faltava. Assabentats del seu misteriós origen, el van batejar com el pont del diable.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta llegenda s’ha acabat!
Hi havia una vegada Una dona de Martorell que treballava de minyona en una pensió de mala mort de vora el riu. No tenien aigua corrent i com que la Font més propera queia a l’altra banda del Llobregat i, per aquell indret, no hi havia un miserable pont per travessar, la pobra dona havia de fer mil peripècies per traginar l’aigua cap a la pensió.
Cada matí quan arribava al riu s’havia de treure el calçat, després passà a gual amb les espardenyes en una mà i el càntir i la galleda a l’altre i un cop a la riba eixugar-se els peus i calçar-se una altra vegada. A la tornada de la font, li tocava de repetir la mateixa maniobra, i al vespre, a l’hora de fer el sopar tornava.
Un vespre de tardor, el Llobregat baixava de gom a gom. Per travessar-lo, la criada hagué d’arromangar-se el vestir fins a les cuixes i quan es trobava al mig del riu, se li va escapar un renec: “quina feina més galdosa. Valdria més donar-se al diable!
Unes passes més enllà, va veure que a la riba l’esperava un jove. Feia de bon mirar, anava ben vestit i era amable i educat. Mentre es cordava les espardenyes, el foraster li va dir que era el diable i com que havia sentit que el cridava, allà era per ajudar-la.
En lloc d’acoquinar-se, la dona es va sentir afalagada davant d’un individu que, malgrat es tractava del diable, acudia al seu ajut només de pronunciar el seu nom i que, a més, la tractava de senyora.
- “Jo us puc construir un pont per passar el riu, senyora. I de moment no cal que em doneu res. Quan moriu em pagueu amb l’ànima i ja està”.
- “Certament queda lluny això de la mort” va pensar la dona. Abans em toca de traginar milers de càrregues d’aigua, descalça, pitjor que un animal. I es posà a negociar: hauria de ser un pont de pedra. No una passarel•la de fusta, que a la primera riuada se l’emportaria cap al mar.
- “Tindreu un pont de pedra, senyora. I d’una sola arcada, sense cap pilar al mig del riu. D’aquestos ponts que resisteixen qualsevol rovinada.
- “Una obra així costa molt de fer. Qui sap quan temps trigareu d’acabar-lo!"
- “Ni un sol dia senyora Guaiteu si anirem de pressa que el construiré en una sola nit. Prometeu-me l’ànima i demà al matí abans que canti el gall, el pont estarà enllestit”.
- “Construir un pont de pedra en una sola nit es impossible. Si us penseu que no he vist mai res, aneu ben equivocat. De jove vaig anar a servir a Barcelona, jo!”.
El diable va jurar que la cosa anava de debò. Va afegir que una senyora llesta i que havia vist món com ella no podia menysprear aquell tracte: poder passar el riu com una persona des de l’endemà al matí i durant tota la vida, a canvi d’ una petita paga d’aquí molts anys, quan morís. Davant les raons tant poderoses, la criada es va avenir al tracte.
Al cap d’un parell o tres d’hores la criada va tornar al riu. Abans de ficar-se al llit, tenia curiositat per veure com anaven les obres del pont. Arribant al riu, va veure centenars d’obrers que treballaven en silenci sota el clar de la lluna. I exclamant va dir: “Qui ho havia de dir que la meva ànima tingués tant valor!”
A la nit, li costava dormir, es girava i regirava pel llit i no es podia treure del cap el tracte del pont. Pensava que després d’escarrassar-se tota la vida carregant aigua, havia de ser ben trist anar al infern i cremar-hi per tota la eternitat.
Llavors, considerant que ella sola no podia sortir se’n va demanar-li ajuda a la mestressa, una dona que tenia solució per a tot.
Quan li hagué explicat tot, la mestressa li va preguntar: - “A quina hora as dit que ha de estar fet el pont?”
- “Quan trenqui el dia, senyora. Tant aviat com canti el gall. “
- “Ja ens podem afanyar, ves a buscar una galleda d’aigua, corre!”
Van anar totes dues al corral i la mestressa va abocar la galleda damunt del gall, que dormia a la barra del galliner. Es va espolsar l’aigua de les plomes i entonar un “kikirikic”, que va arribar a orelles del diable, que volava amb una enorme roca, l’ultima que faltava per acabar el pont.
Furiós de no haver pogut complir el tracte, i doncs, perdre l’ànima de la criada, va deixar caure la roca, que va anar a petar a les portes d’una masia. L’endemà al poble de Martorell, es va despertar amb un magnífic pont de pedra damunt del Llobregat.
Per inaugurar-lo, només calia posar-li la pedra que faltava. Assabentats del seu misteriós origen, el van batejar com el pont del diable.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta llegenda s’ha acabat!
Un plat pla ple de poesia està
Setmana d’activitats extraordinàries
Assistència a l’espectacle Un plat pla ple de poesia està, a la Biblioteca Jaume Fuster
Primer de tot, fer referència als estats d’ànim i expressions dels infants que assistien a l’espectacle.
A l’entrada, estaven força nerviosos i esverats. Se’ls veia molt contents per poder assistir a un espectacle de poesia. Primerament, els hi va cridar l’atenció l’escenografia, miraven els davantals que estaven preparats per als actors, la taula, els plats, les lletres (que formaven part en tot moment de la decoració), etc.
Durant l’obra, participaven dels diàlegs dels personatges, quan cantaven una cançó coneguda (com el sol solet), aquests s’animaven i els acompanyaven; quan es barallaven, es sentien crits de “¡lucha!”, i quan algun dels dos actors s’amagava, els nens ajudaven l’altre protagonista per tal que l’enxampés dient: “¡esta ahí!”, “darrere la taula!”, etc.
D’altra banda, quan no coneixien algun poema, es quedaven atonits esperant saber de que tractava aquest, o com seguiria aquella cançó que desconeixien.
Els professors de vegades els hi cridaven massa l’atenció, haurien d’haver usat alguna estratègia per tal de no entorpir l’obra, ja que els actors tenen un guió i es podien despistar.
En definitiva, va ser un espectacle d’emocions infantils viscudes en directe.
A continuació, parlant del mateix espectacle, farem una menció a les emocions personals i als mecanismes que se’ns varen activar durant l’espectacle.
Personalment, vaig tenir una gran sorpresa en veure l’espectacle, ja que no m’esperava que fos així, tan amè i divertit. Els meus prejudicis van fer que anés una mica negativa a veure l’espectacle, ja que m’esperava quelcom més avorrit i pesat.
Una vegada allà, amb les meves companyes, mirant l’escenari, les llums, els colors i, sobretot l’actuació, em vaig sentir envoltada de màgia, tant per l’espectacle, com per els nens.
Nosaltres, també ens animàvem a recitar quan coneixíem algun poema i a cantar, en aquests moments gaudíem molt.
Els mecanismes que se’ns van activar, va ser primerament la vista. Per observar l’escenari; posteriorment l’oïda per escoltar bé tot el que deien els actors i la Roser, quan va presentar l’espectacle, i finalment, la memòria quan recordàvem poesies recitades a classe o cançons cantades també a les aules.
Per últim, fent una reflexió sobre el valor del llenguatge poètic, val a dir que aquest, en aquell moment semblava més poderós que qualsevol altre de col•loquial, ja que provocava uns sentiments i unes emocions en sentir-los recitar que no haguéssim experimentat si haguessin parlat.
El llenguatge poètic, cridava molt l’atenció i feia que tothom parés l’orella interessat pel que venia després. D’aquesta manera, també podem recordar més fàcilment fragments de l’obra, gràcies a la poesia, al seu ritme i entonació.
miércoles, 25 de noviembre de 2009
Resultat de la setmana extraordinària
A la classe de llenguatge visual, hem realitzat un pensament embolicat per tal d’expressar el resultat del que havia significat per a cadascú la setmana d’activitats extraordinàries.
Ho hem fet a partir de tinta xinesa i d’un paper, aquest podia ser de seda, cartolina blanca de diverses grandàries, etc. Tot depenia del que volguessis expressar.
Personalment, el meu pensament està creat a partir de diverses ratlles que marquen l’evolució de tota la setmana, a més a més també fa referència a l’exposició de llum i freqüències. La paraula “sorpresa” simbolitza d’una forma clara el sentiment que vaig tenir realitzant les diverses activitats.
L’embolcall es càlid i té forma de caramel, recordant el dia que vam passar fent pràctiques amb els nens.
Fem poesia a seminari
L'amic sol
Oh sol, l'amic
de cada dia
més fidel
que ningú!
Som tan amics
que ja ens
tractem de tu
i entres a casa
sense dir bon dia.
Joan Arús
Oh sol, l'amic
de cada dia
més fidel
que ningú!
Som tan amics
que ja ens
tractem de tu
i entres a casa
sense dir bon dia.
Joan Arús
Paisatge
A l'assignatura de plàstica hem fet un paisatge ambientat en el nostre OMNI.
En el meu cas, he realitzat un paisatge peruà, ja que el meu instrument prové d’aquest país.
Les eines que vam utilitzar varen ser: primerament, la fusta que ens feia de base per col•locar els altres elements. També vam usar components com per exemple: papers de diari, cola, diversos tipus de sorra, fulles, etc.
Vam gaudir molt fen aquesta pràctica, espero que us agradi.
domingo, 22 de noviembre de 2009
Setmana d'activitats extraordinàries
La setmana del 16 al 20 de novembre, els estudiants del grau d'educació infantil vam gaudir de la programació d'unes activitats realitzades fora de la facultat.
Aquestes servien per fomentar el coneixement de la diversitat i la pluralitat dels models d'intervenció en diferents àmbits, aprenent a adaptar l'enfocament dels problemes a cada context.
També faciliten l'establiment d'una relació entre la teòrica treballada a classe i la formació pràctica de l'estudiant.
La primera activitat va ser una conferència a carrec de l'Eulàlia Bosch, professora de filosofia i autora del llibre Educació i vida quotidiana (treballat a classe de comunicació i a seminari).
El mateix dia 16 de novembre vam acudir al jardí de cordes de Cerdanyola del Vallès, també anomenat Natupark
En aquest jardí de cordes hi ha un conjunt de circuits, adaptats a les diferents edats. Són instal·lacions sobre els arbres que inclueixen jocs d'habilitat, destresa i aventura.
El dimarts dia 17, vam fer l'acompanyament a un centre de pràctiques d'un estudiant de tercer curs. En el meu cas, vaig anar a l'escola sagrada família, al carrer comte d'urgell, acompanyava a la Mariona Gasulla Vilaró.
La Mariona va un cop cada setmana a fer pràctiques a aquesta escola amb nens de P3.
Vam passar tot el dia amb els infants, ajudant-los a fer les tasques, jugant amb ells, etc.
La quarta activitat consistia en acudir a l'exposició de l'Eugènia Balcells, al centre d'art Santa Mònica.
Aquesta exposició tractava sobre la llum i el color. Hi havia diferents parts, cadascuna tractava aquests dos elements amb diferents motius.
Dijous, vam assistir a l'espectacle Un plat pla ple de poesia està, dirigit per la nostra professora, Roser Ros.
És un recital de poesia a càrrec de dos actors, que al voltant d'una taula, realitzen accions tant quotidianes com barallar-se, estimar-se, jugar, saltar, etc. Tot ho fan a través de la poesia.
Per acabar, divendres vam fer una visita a l'auditori i al seu museu de la música.
Vam assistir a l'assaig general al concert per a escoles d'educació infantil Corda Descorda.
Aquestes servien per fomentar el coneixement de la diversitat i la pluralitat dels models d'intervenció en diferents àmbits, aprenent a adaptar l'enfocament dels problemes a cada context.
També faciliten l'establiment d'una relació entre la teòrica treballada a classe i la formació pràctica de l'estudiant.
La primera activitat va ser una conferència a carrec de l'Eulàlia Bosch, professora de filosofia i autora del llibre Educació i vida quotidiana (treballat a classe de comunicació i a seminari).
El mateix dia 16 de novembre vam acudir al jardí de cordes de Cerdanyola del Vallès, també anomenat Natupark
En aquest jardí de cordes hi ha un conjunt de circuits, adaptats a les diferents edats. Són instal·lacions sobre els arbres que inclueixen jocs d'habilitat, destresa i aventura.
El dimarts dia 17, vam fer l'acompanyament a un centre de pràctiques d'un estudiant de tercer curs. En el meu cas, vaig anar a l'escola sagrada família, al carrer comte d'urgell, acompanyava a la Mariona Gasulla Vilaró.
La Mariona va un cop cada setmana a fer pràctiques a aquesta escola amb nens de P3.
Vam passar tot el dia amb els infants, ajudant-los a fer les tasques, jugant amb ells, etc.
La quarta activitat consistia en acudir a l'exposició de l'Eugènia Balcells, al centre d'art Santa Mònica.
Aquesta exposició tractava sobre la llum i el color. Hi havia diferents parts, cadascuna tractava aquests dos elements amb diferents motius.
Dijous, vam assistir a l'espectacle Un plat pla ple de poesia està, dirigit per la nostra professora, Roser Ros.
És un recital de poesia a càrrec de dos actors, que al voltant d'una taula, realitzen accions tant quotidianes com barallar-se, estimar-se, jugar, saltar, etc. Tot ho fan a través de la poesia.
Per acabar, divendres vam fer una visita a l'auditori i al seu museu de la música.
Vam assistir a l'assaig general al concert per a escoles d'educació infantil Corda Descorda.
miércoles, 11 de noviembre de 2009
Qui ets tu?
Qui ets tu?
de color verd,
que em parles de l’esperança
que trobo en la teva mirada.
Qui ets tu?
que només em deixes veure un de sol,
Que observa i que calla
Que guarda somnis, històries, imatges i records.
Ves en busca de la teva meitat,
Obsequia-la amb una part del teu vestit
Junts fareu molt de goig!
Vivint el present,
Emmagatzemant històries
Que només queden per a tu,
Que brillaran en la teva memòria
Fins que tanquis els ulls.
Natalia Martín
martes, 10 de noviembre de 2009
El oficio de los abuelos
El oficio de los abuelos
es admirar
echarle un lazo a la vida
emocionarse.
El oficio de los abuelos
es comprender
pisar con pies de plomo
esperanzarse.
El oficio de los abuelos
es sonreír
ver magnífico al nieto
regozijarse.
El oficio de los abuelos
es disfrutar
darle un quiebro a las penas
sentirse en calma.
El oficio de los abuelos
es suspirar
decir la propia historia
deshilvanarse.
El oficio de los abuelos
es recordar
contar cuentos sentidos
recuperar memorias.
El oficio de los abuelos
es confundir
llamarle hijo al nieto
soñarse joven.
El oficio de los abuelos
es besar y besar
consentir algún rato
regalar lo incontable.
El oficio de los abuelos
es dormir mal
es buscar parecidos
es jugar a empezares.
Mari Carmen Díez Serrano
Una de les poesies més maques que he llegit últimament.
Una més que ens fa somiar i recordar als nostres avis.
es admirar
echarle un lazo a la vida
emocionarse.
El oficio de los abuelos
es comprender
pisar con pies de plomo
esperanzarse.
El oficio de los abuelos
es sonreír
ver magnífico al nieto
regozijarse.
El oficio de los abuelos
es disfrutar
darle un quiebro a las penas
sentirse en calma.
El oficio de los abuelos
es suspirar
decir la propia historia
deshilvanarse.
El oficio de los abuelos
es recordar
contar cuentos sentidos
recuperar memorias.
El oficio de los abuelos
es confundir
llamarle hijo al nieto
soñarse joven.
El oficio de los abuelos
es besar y besar
consentir algún rato
regalar lo incontable.
El oficio de los abuelos
es dormir mal
es buscar parecidos
es jugar a empezares.
Mari Carmen Díez Serrano
Una de les poesies més maques que he llegit últimament.
Una més que ens fa somiar i recordar als nostres avis.
Reflexions Adultes
- ¡No nos han echo caso y han empezado la guerra! Éramos muchísimos en la manifestación, pero no nos han hecho ningún caso. (Marc)
- Yo sé por qué empezó la guerra, porque dos se dieron un golpe en la cabeza, y se volvieron tontos, y no podían pensar. (Sergio)
- Si hacen la guerra morirán unos, y los otros tan frescos, sin morir...(Javi)
- Sí, A mí me da ganas de vomitar esto de la guerra. (Alejandra)
- Les matan sólo para divertirse. Así pueden romper casas, robar, matar...(Marc)
- Creo que hacen las guerras para tener el dinero, coger la gasolina y vendera y ser más ricos que los demás. (Luis)
- Si ellos fueran a un sitio más lejano, a los malos les costaría más llegar. (Chimo)
- O si pudiéramos fabricar una máquina recoge-bombas, ya no explotarían. (Mar)
Aquí tenim reflexions sobre la guerra del llibre de la Mari Carmen Díez Serrano al llibre Mi escuela sabe a naranja.
Molts cops els nens, encara que siguin petits, poden tenir reflexions argumentades i parlar sobre temes seriosos, com en aquest cas.
Espero que us hagi agradat i que hi rumieu!
- Yo sé por qué empezó la guerra, porque dos se dieron un golpe en la cabeza, y se volvieron tontos, y no podían pensar. (Sergio)
- Si hacen la guerra morirán unos, y los otros tan frescos, sin morir...(Javi)
- Sí, A mí me da ganas de vomitar esto de la guerra. (Alejandra)
- Les matan sólo para divertirse. Así pueden romper casas, robar, matar...(Marc)
- Creo que hacen las guerras para tener el dinero, coger la gasolina y vendera y ser más ricos que los demás. (Luis)
- Si ellos fueran a un sitio más lejano, a los malos les costaría más llegar. (Chimo)
- O si pudiéramos fabricar una máquina recoge-bombas, ya no explotarían. (Mar)
Aquí tenim reflexions sobre la guerra del llibre de la Mari Carmen Díez Serrano al llibre Mi escuela sabe a naranja.
Molts cops els nens, encara que siguin petits, poden tenir reflexions argumentades i parlar sobre temes seriosos, com en aquest cas.
Espero que us hagi agradat i que hi rumieu!
lunes, 9 de noviembre de 2009
La literatura etnopoètica
La literatura oral o etnopoètica consisteix a comunicar-se estèticament a través de la paraula dita.
Les societats tradicionals que no tenen escriptura difonen la seva literatura a través de la repetició dels textos, de les peces orals.
La repetició és la clau per la conservació i difusió dels textos. Per aquesta raó necessiten tenir una part dixa i així ser reconeguts, memoritzats i tornats a dir una vegada i una altra.
L'etnopoètica és l'art verbal realitzat per persones amb talent en un procés d'improvisació.
Les produccions etnopoètiques han de tenir tres característiques:
- Ser expressades a través de l'art de la paraula amb recursos propi del llenguatge poètic: la metàfora, el sentit figurat, la rima, etc.
Exemple:
Bull el mort i la lluna s'aprima
i pels núvols s'esmola el coltell
la frescor matinal regalima
aquests dies d'octubre novell.
Marià Manent
- Ser produïdes per persones que tenen unes certes habilitats comunicatives, o sigui "competents".
- Permetre improvisar i introduir variacions textuals segons les necessitats comunicatives del moment i la interacció entre emisor i receptor.
Les societats tradicionals que no tenen escriptura difonen la seva literatura a través de la repetició dels textos, de les peces orals.
La repetició és la clau per la conservació i difusió dels textos. Per aquesta raó necessiten tenir una part dixa i així ser reconeguts, memoritzats i tornats a dir una vegada i una altra.
L'etnopoètica és l'art verbal realitzat per persones amb talent en un procés d'improvisació.
Les produccions etnopoètiques han de tenir tres característiques:
- Ser expressades a través de l'art de la paraula amb recursos propi del llenguatge poètic: la metàfora, el sentit figurat, la rima, etc.
Exemple:
Bull el mort i la lluna s'aprima
i pels núvols s'esmola el coltell
la frescor matinal regalima
aquests dies d'octubre novell.
Marià Manent
- Ser produïdes per persones que tenen unes certes habilitats comunicatives, o sigui "competents".
- Permetre improvisar i introduir variacions textuals segons les necessitats comunicatives del moment i la interacció entre emisor i receptor.
domingo, 8 de noviembre de 2009
OMNI
FITXA TÈCNICA:
Nom: Sicu xinés
Classificació:
• Científica: aeròfon
• Tradicional: vent
Material utilitzat:
• Regle
• Tisores o cúter
• Rotuladors
• 2 palets xinesos (de menjar)
• Corda (gruixa)
Descripció de la construcció:
Agafem els rotuladors, hem de tenir aproximadament 11, encara que si volem, podem fer el mateix instrument amb més o menys quantitat. Agafem tots els rotuladors, els obrim i els hi treiem la tinta de dins. Un cop realitzat això, els tornem a tancar i agafant el primer, li tallem la punta, no massa tros. De manera que ens quedi un tub, obert per adalt i tancat per abaix.
Realitzem el mateix procés, prenent de referència el primer rotulador, tallant tots els altres 7 mm més, de manera que ens queden de grans a petits.
Per últim, els col•loquem per ordre, els hi fiquem sota els palets xinesos i els cordem amb cura per a que no se surtin de l’estructura.
Manual d’instruccions:
Per poder tocar el nostre sicu amb rotuladors, el que cal es bufar per els forats. No ho aconseguirem a la primera, ja que no és fàcil, però amb una mica de paciència i bons pulmons ho aconseguireu!
jueves, 5 de noviembre de 2009
Windows movie maker
Amb el programa windows movie maker podem editar i crear videos, amb diferents trancisions i efectes.
Aquí teniu el que he creat amb diferents videos de la meva gossa.
Aquí teniu el que he creat amb diferents videos de la meva gossa.
martes, 3 de noviembre de 2009
Mi escuela sabe a naranja
Aquí us penjo un fragment del primer capítol que estem llegint a seminari, Mi escuela sabe a naranja, que m'ha semblat prou interessant.
Estamos en la era de las prisas, y se vive como algo terrible tener que esperar para la más mínima cosa. Si escribimos un mensaje en el móvil, nos saltamos la mitad de las letras para terminar antes. Si apretamos un timbre y tardan en abrir la puerta, nos desesperamos. Si preparamos una comida, queremos que esté hecha a los cinco minutos. Todo lo rápido triunfa: coches, microondas, máquinas de afeitar, trenes, o quitamanchas... En cambio cualquier otra cosa "lenta" o que requiera un proceso de tiempo más o menos largo, está condenada al fracaso. Sólo le perdonamos una cierta tardanza de segundos al ordenador... Tenemos prisa con el perro, con los ancianos, con lo que van en el coche de delante, con la cajera de la tienda, con la pareja y con nosotros mismos...
Con los niños también tenemos prisa, queremos que crezcan demasiado rápidamente y además que sean inteligentes, que no lloren, que no cojan traumas, ni constipados, que aprendan inglés lo antes posible, que sean buenas personas, que no den mucha lata, que sean simpáticos, autónomos, modernos y creativos. Aunque, como todos sabemos, un niño no se hace en un día...
Mari Carmen Díez Navarro
Estamos en la era de las prisas, y se vive como algo terrible tener que esperar para la más mínima cosa. Si escribimos un mensaje en el móvil, nos saltamos la mitad de las letras para terminar antes. Si apretamos un timbre y tardan en abrir la puerta, nos desesperamos. Si preparamos una comida, queremos que esté hecha a los cinco minutos. Todo lo rápido triunfa: coches, microondas, máquinas de afeitar, trenes, o quitamanchas... En cambio cualquier otra cosa "lenta" o que requiera un proceso de tiempo más o menos largo, está condenada al fracaso. Sólo le perdonamos una cierta tardanza de segundos al ordenador... Tenemos prisa con el perro, con los ancianos, con lo que van en el coche de delante, con la cajera de la tienda, con la pareja y con nosotros mismos...
Con los niños también tenemos prisa, queremos que crezcan demasiado rápidamente y además que sean inteligentes, que no lloren, que no cojan traumas, ni constipados, que aprendan inglés lo antes posible, que sean buenas personas, que no den mucha lata, que sean simpáticos, autónomos, modernos y creativos. Aunque, como todos sabemos, un niño no se hace en un día...
Mari Carmen Díez Navarro
lunes, 2 de noviembre de 2009
Reflexions
"Els prejudicis” a L’art de saber escoltar
Els prejudicis són fronteres que les persones ens posem de forma involuntària, i que no ens deixen prendre una comunicació de forma completa amb altres persones.
Això ho hem anat aprenent amb les nostres experiències del dia a dia, no és innat. Estem acostumbrats a escoltar les persones que creiem que ens aportaràn quelcom interessant, i això ho determinem segons l’aspecte, la forma de parlar, d’expressar-nos, etc.
No hauríem de fiar-nos dels nostres instints, ja que en moltes ocasions ens equivoquem i ens trobem un tresor amagat en la persona que menys ens esperàvem.
Em d’aprendre a deixar de catalogar les persones segons el seu físic o altres característiques, ja que els hi posem etiquetes que després ens dificulten el procés de la comunicació.
"El miracle de la veu” a El regal de la comunicació
En l’actualitat, tal com diu l’autor del llibre, la veu ens mostra sensacions, sentiments, actituts, personalitat, en general, ens mostra l’expressió personal, tant física com mental de cadascú.
Quan tenim una situació de nervis, la veu se’ns revela com tremolosa, quan plorem també succeeix la mateixa situació, per tant, podem afirmar, que la veu ensenya tot el que som i sentim en cada moment.
Tal com hem dit abans, la veu dóna personalitat a cada individu, ja que cadascú té el seu timbre, to, ressonància, ritme, velocitat, intensitat, claredat, etc. Per tant, hem de gaudir d’aquest privilegi de ser únics i irrepetibles. No hem de ser monòtons, ni hem de parlar amb un to de veu que no ens reflexi, que no ens mostri com som de veritat, ja que la veu és un instrument molt potent.
Hem d’expressar-nos tal com siguem i no amagar-nos, sent espontànis i naturals, perque, d’aquesta manera, ens obrim als altres mitjançant la nostra manera de parlar i la nostra veu. L’èxit rau en saber dir les coses de manera que la veu gairebé acaroni les persones.
En definitiva, tal com diu l’autor, la veu és la nostra carta de presentació.
"El far de cap d’Artrutx” a L’illa dels 5 fars
El far de cap d’Artrutx brillava per sobre de totes les llums de la ciutat, era una llum especial, que no es podia confondre i totes les cases que es trobàven al seu voltant en gaudien del seu resplandor.
Al protagonista del relat, se li va acudir, mitjançant la llum que desprenia el far, escriure relats per fer arribar el seu missatge.
El far estava situat en una posició estratègica, emetent una llum molt més potent que les altres, al mateix temps, aquesta era diferent i destacava per damunt de les altres.
Tal com diu al llibre, si volem que el nostre missatge arribi a un públic determinat, la comunicació ha de tenir quelcom que brilli, que sigui especial per tal que la gent ho recordi i es mantingui a la seva memòria.
Mitjançant les històries i els relats, podem fer que la gent recordi alguna vivència o experiència que ens hagi sobtat, encenent petits fars que es mantinguin a la memòria de qui ens vulgui escoltar.
Els prejudicis són fronteres que les persones ens posem de forma involuntària, i que no ens deixen prendre una comunicació de forma completa amb altres persones.
Això ho hem anat aprenent amb les nostres experiències del dia a dia, no és innat. Estem acostumbrats a escoltar les persones que creiem que ens aportaràn quelcom interessant, i això ho determinem segons l’aspecte, la forma de parlar, d’expressar-nos, etc.
No hauríem de fiar-nos dels nostres instints, ja que en moltes ocasions ens equivoquem i ens trobem un tresor amagat en la persona que menys ens esperàvem.
Em d’aprendre a deixar de catalogar les persones segons el seu físic o altres característiques, ja que els hi posem etiquetes que després ens dificulten el procés de la comunicació.
"El miracle de la veu” a El regal de la comunicació
En l’actualitat, tal com diu l’autor del llibre, la veu ens mostra sensacions, sentiments, actituts, personalitat, en general, ens mostra l’expressió personal, tant física com mental de cadascú.
Quan tenim una situació de nervis, la veu se’ns revela com tremolosa, quan plorem també succeeix la mateixa situació, per tant, podem afirmar, que la veu ensenya tot el que som i sentim en cada moment.
Tal com hem dit abans, la veu dóna personalitat a cada individu, ja que cadascú té el seu timbre, to, ressonància, ritme, velocitat, intensitat, claredat, etc. Per tant, hem de gaudir d’aquest privilegi de ser únics i irrepetibles. No hem de ser monòtons, ni hem de parlar amb un to de veu que no ens reflexi, que no ens mostri com som de veritat, ja que la veu és un instrument molt potent.
Hem d’expressar-nos tal com siguem i no amagar-nos, sent espontànis i naturals, perque, d’aquesta manera, ens obrim als altres mitjançant la nostra manera de parlar i la nostra veu. L’èxit rau en saber dir les coses de manera que la veu gairebé acaroni les persones.
En definitiva, tal com diu l’autor, la veu és la nostra carta de presentació.
"El far de cap d’Artrutx” a L’illa dels 5 fars
El far de cap d’Artrutx brillava per sobre de totes les llums de la ciutat, era una llum especial, que no es podia confondre i totes les cases que es trobàven al seu voltant en gaudien del seu resplandor.
Al protagonista del relat, se li va acudir, mitjançant la llum que desprenia el far, escriure relats per fer arribar el seu missatge.
El far estava situat en una posició estratègica, emetent una llum molt més potent que les altres, al mateix temps, aquesta era diferent i destacava per damunt de les altres.
Tal com diu al llibre, si volem que el nostre missatge arribi a un públic determinat, la comunicació ha de tenir quelcom que brilli, que sigui especial per tal que la gent ho recordi i es mantingui a la seva memòria.
Mitjançant les històries i els relats, podem fer que la gent recordi alguna vivència o experiència que ens hagi sobtat, encenent petits fars que es mantinguin a la memòria de qui ens vulgui escoltar.
miércoles, 28 de octubre de 2009
Conclusions
Analitzant el llibre de l'Eulàlia Bosch, Educació i vida quotidiana, els alumnes de seminari hem pogut extreure unes conclusions individuals, algunes són opinions, d'altres han citat alguna part del llibre que els hi ha agradat o sorprés, algunes de les que he recollit han estat:
- "Tenía la mirada perduda en la pàgina que la seva mare li llegia, quan de sobte va preguntar: Mare, tu què mires: el blanc o el negre?" (Cristina Simón)
- "Si tens ganes d'escriure, posa't a llegir" (Caterina Canas)
- "Fragilitat, duresa, amargor i felicitat" (Blanca Marí)
- Relats breus, aprenentatge mitjançant les opinions de l'autora en les seves reflexions, que ens dónen una altra perspectiva. (Natàlia Martín)
- "Si un problema no té solució, no és un problema, és una catàstrofe"; són històries breus que es fan grans. (Ana Aran)
- Petites històries molt inquietants. (Mònica Espona)
- Barreja la realitat de l'escriptora amb la nostra perspectiva i imaginació. (Aina Romagosa)
- "Tenía la mirada perduda en la pàgina que la seva mare li llegia, quan de sobte va preguntar: Mare, tu què mires: el blanc o el negre?" (Cristina Simón)
- "Si tens ganes d'escriure, posa't a llegir" (Caterina Canas)
- "Fragilitat, duresa, amargor i felicitat" (Blanca Marí)
- Relats breus, aprenentatge mitjançant les opinions de l'autora en les seves reflexions, que ens dónen una altra perspectiva. (Natàlia Martín)
- "Si un problema no té solució, no és un problema, és una catàstrofe"; són històries breus que es fan grans. (Ana Aran)
- Petites històries molt inquietants. (Mònica Espona)
- Barreja la realitat de l'escriptora amb la nostra perspectiva i imaginació. (Aina Romagosa)
Preguntari
¿Por qué los inmensos aviones no se pasean con sus hijos?
¿Dónde dejó la luna llena su saco nocturno de harina?
Si he muerto y no me he dado cuenta, ¿a quién le pregunto la hora?
Si se termina el amarillo, ¿con qué vamos a hacer el pan?
Dime, ¿la rosa está desnuda o sólo tiene ese vestido?
¿Hay algo más triste en el mundo que un tren inmóvil en la lluvia?
¿Conversa el humo con las nubes?
¿Qué pasa con las golondrinas que llegan tarde al colegio?
¿Es verdad que reparten cartas transparentes por todo el cielo?
¿Qué cosa irrita a los volcanes, que escupen fuego, frío y furia?
¿Cuántas preguntas tiene un gato?
¿Las lágrimas que no se lloran, esperan en pequeños lagos?
¿Venía de una boca amarga, la dentadura de la sal?
¿Quiénes gritaron de alegría cuando apareció el color azul?
¿Es verdad que en el hormiguero, los sueños son obligatorios?
¿Te has dado cuenta que el otoño es como una vaca amarilla?
Pablo Neruda
¿Dónde dejó la luna llena su saco nocturno de harina?
Si he muerto y no me he dado cuenta, ¿a quién le pregunto la hora?
Si se termina el amarillo, ¿con qué vamos a hacer el pan?
Dime, ¿la rosa está desnuda o sólo tiene ese vestido?
¿Hay algo más triste en el mundo que un tren inmóvil en la lluvia?
¿Conversa el humo con las nubes?
¿Qué pasa con las golondrinas que llegan tarde al colegio?
¿Es verdad que reparten cartas transparentes por todo el cielo?
¿Qué cosa irrita a los volcanes, que escupen fuego, frío y furia?
¿Cuántas preguntas tiene un gato?
¿Las lágrimas que no se lloran, esperan en pequeños lagos?
¿Venía de una boca amarga, la dentadura de la sal?
¿Quiénes gritaron de alegría cuando apareció el color azul?
¿Es verdad que en el hormiguero, los sueños son obligatorios?
¿Te has dado cuenta que el otoño es como una vaca amarilla?
Pablo Neruda
No hi ha any sense refrany!
Qui llengua té,
a Roma va.
Parlant,
la gent s'entén.
Qui s'espera,
es desespera.
Te'l faràs,
te'l trobaràs.
Dins del pot petit
hi ha la bona comfitura.
Març ventós i Abril plujós
tornen a l'home rabiós.
Qui no s'arrisca
no pisca.
Qui t'entengui
que et compri.
Qui vol presumir,
ha de patir.
Sense menjar
no es pot viure.
Qui presum,
té el cap ple de fum.
Geni i figura
fins a la sepultura.
Qui menja sopes,
se les pensa totes.
Qui canta a la taula i es pixa al llit,
no té el ceny gaire eixerit.
Us agraden els refranys? Avui a classe de comunicació oral, escrita i digital hem fet noves propostes a partir dels que ens ha dictat la nostra professora, vegem-ne alguns exemples:
Qui no s'arrisca,
no té el ceny gaire eixerit.
Parlant,
es desespera.
Geni i figura,
torna l'home rabiós.
Sense refrany,
no es pot viure.
Qui canta a taula i es pixa al llit,
a Roma va.
No es pot viure
dins d'un pot petit.
Qui s'espera,
ha de patir.
a Roma va.
Parlant,
la gent s'entén.
Qui s'espera,
es desespera.
Te'l faràs,
te'l trobaràs.
Dins del pot petit
hi ha la bona comfitura.
Març ventós i Abril plujós
tornen a l'home rabiós.
Qui no s'arrisca
no pisca.
Qui t'entengui
que et compri.
Qui vol presumir,
ha de patir.
Sense menjar
no es pot viure.
Qui presum,
té el cap ple de fum.
Geni i figura
fins a la sepultura.
Qui menja sopes,
se les pensa totes.
Qui canta a la taula i es pixa al llit,
no té el ceny gaire eixerit.
Us agraden els refranys? Avui a classe de comunicació oral, escrita i digital hem fet noves propostes a partir dels que ens ha dictat la nostra professora, vegem-ne alguns exemples:
Qui no s'arrisca,
no té el ceny gaire eixerit.
Parlant,
es desespera.
Geni i figura,
torna l'home rabiós.
Sense refrany,
no es pot viure.
Qui canta a taula i es pixa al llit,
a Roma va.
No es pot viure
dins d'un pot petit.
Qui s'espera,
ha de patir.
martes, 27 de octubre de 2009
Poema Improvisat
L'última activitat que vam realitzar a classe de comunicació oral, escrita i digital, consistía en fer un poema improvisat escollint un llibre a l'atzar de la biblioteca de la universitat. El número del llibre havia de coincidir amb la pàgina, l'estrofa i la línia, ho vam repetir diverses vegades. Posteriorment vam construir una poesia amb els versos que haviem obtingut, ordenant-los i escollint les paraules que creiem adients.
Saber observar el que no succeeix,
revelar el que no tenim gaire clar.
Trobant-nos en situacions diverses
innovant i atravesant un món de novetats.
Les emocions promouràn la força d'autoenfrentar-se
aprenent posicions honrades i èticament correctes.
Sense precipitar-nos recorrerem la fase de l'educació,
canviant els principis de l'escola
per uns altres de millors.
Natàlia Martín
Saber observar el que no succeeix,
revelar el que no tenim gaire clar.
Trobant-nos en situacions diverses
innovant i atravesant un món de novetats.
Les emocions promouràn la força d'autoenfrentar-se
aprenent posicions honrades i èticament correctes.
Sense precipitar-nos recorrerem la fase de l'educació,
canviant els principis de l'escola
per uns altres de millors.
Natàlia Martín
lunes, 26 de octubre de 2009
Les tres velletes
A la classe de comunicació oral, escrita i digital, la nostra professora, Roser Ros, ens va explicar una història sobre tres velletes, aquestes eren: l'oïda, la memòria i la veu.
Es passejàven dalt d'un cavall explicant històries d'un lloc a un altre. La gent rebia les històries, les manipulava, les explicava, etc.
L'oïda: era la més tímida, treballava quan volia i es deixava emportar per estímuls externs. No podia treballar sense la memòria, la segona velleta, perquè sinó la seva tasca seria inútil.
La memòria: Només recordava les coses que li cridàven l'atenció i que la sorprenien. No sortia mai de casa, no li agradava mostrar-se però ja hi havia algú que ho feia per ella, la tercera velleta, la veu.
La veu: Era la més exterior, s'encarregava de comunicar als altres que existeix. Encara que era la més externa, era la que sortia més tard. Era la part més exterior del pensament, utilitzava el llenguatge per expressar mitjançant paraules el que voliem exterioritzar.
Necessitava d'un aparell fonador per sortir a l'exterior.
Mitjançant breus relats com aquests, és més fàcil arribar a transmetre a la gent el nostre missatge, al mateix temps, els nostres receptors, recorden amb més facilitat el que se'ls ha explicat.
Espero que us hagi agradat!
Es passejàven dalt d'un cavall explicant històries d'un lloc a un altre. La gent rebia les històries, les manipulava, les explicava, etc.
L'oïda: era la més tímida, treballava quan volia i es deixava emportar per estímuls externs. No podia treballar sense la memòria, la segona velleta, perquè sinó la seva tasca seria inútil.
La memòria: Només recordava les coses que li cridàven l'atenció i que la sorprenien. No sortia mai de casa, no li agradava mostrar-se però ja hi havia algú que ho feia per ella, la tercera velleta, la veu.
La veu: Era la més exterior, s'encarregava de comunicar als altres que existeix. Encara que era la més externa, era la que sortia més tard. Era la part més exterior del pensament, utilitzava el llenguatge per expressar mitjançant paraules el que voliem exterioritzar.
Necessitava d'un aparell fonador per sortir a l'exterior.
Mitjançant breus relats com aquests, és més fàcil arribar a transmetre a la gent el nostre missatge, al mateix temps, els nostres receptors, recorden amb més facilitat el que se'ls ha explicat.
Espero que us hagi agradat!
Encara el tram
Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!
Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!
Joan Salvat-Papasseit
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!
Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!
Joan Salvat-Papasseit
domingo, 25 de octubre de 2009
Article Revista
Amb anterioritat, vaig actualitzar el blog fent referència a l'article que defensariem la meva companya Cristina Simón i jo a l'assignatura de seminari, amb unes pautes per tal d'educar les emocions dels infants.
Com que ja vàrem realitzar l'exposició i, segons ens comentàven els nostres companys, els hi va semblar interessant, us faig un resum que tracta el que vam defensar a classe.
L'article l'hem extret de la revista: Protagonistes , ja!, és un espai de reflexió i debat per als educadors de la infància i l'adolescència, que pretén aportar eines per a l'educació.
L'article està escrit per en Roger Giménez Roig, educador en temps lleure i especialista en Psicologia.
Ens parla bàsicament de dos sentiments: la ràbia i la tristesa.
El sentiment de ràbia sempre ha rebut una connotació negativa, ja que el nen sempre canalitza la seva energia cap a l'autodefensa. Cal explicar-li que pot expressar els seus sentiments sense fer mal a ningú.
Pel que fa a la tristesa, és important que no restringim els seus sentiments. És a dir, no podem negar el que sent dient-li: "no pots estar trist". Cal respectar-lo.
En cap dels dos casos s'ha de prohibir la conducta. Cal esbrinar els motius que hagin desencadenat aquella situació per buscar junts una solució.
Com que ja vàrem realitzar l'exposició i, segons ens comentàven els nostres companys, els hi va semblar interessant, us faig un resum que tracta el que vam defensar a classe.
L'article l'hem extret de la revista: Protagonistes , ja!, és un espai de reflexió i debat per als educadors de la infància i l'adolescència, que pretén aportar eines per a l'educació.
L'article està escrit per en Roger Giménez Roig, educador en temps lleure i especialista en Psicologia.
Ens parla bàsicament de dos sentiments: la ràbia i la tristesa.
El sentiment de ràbia sempre ha rebut una connotació negativa, ja que el nen sempre canalitza la seva energia cap a l'autodefensa. Cal explicar-li que pot expressar els seus sentiments sense fer mal a ningú.
Pel que fa a la tristesa, és important que no restringim els seus sentiments. És a dir, no podem negar el que sent dient-li: "no pots estar trist". Cal respectar-lo.
En cap dels dos casos s'ha de prohibir la conducta. Cal esbrinar els motius que hagin desencadenat aquella situació per buscar junts una solució.
ELS PREJUDICIS
" En un circ es cala foc. El pallasso surt corrent i va a buscar ajuda al poble veí. Els veïns en sentir el pallasso alertant-los del foc i suplicant ajuda, se'l prenen a broma tot i que el pallasso s'esforça per donar veracitat al seu relat. Els vilatans no s'ho creuen i el circ es crema sencer.
Conseqüència: La forma que adopta el missatger o, més ben dit, la seva imatge externa, ajuda a la comprensió i acceptació del missatge, però segons quina n'adopti, no hi haurà forma de fer-ho efectiu. En el cas del pallasso, el prejudici de la imatge fa que els receptors interpretin els seus crits i gestos com a broma.
En definitiva, per escoltar atentament l'altre i comprendre el que diu, cal fer un esforç titànic per alliberar-se dels prejudicis."
Francesc Torralba
Conseqüència: La forma que adopta el missatger o, més ben dit, la seva imatge externa, ajuda a la comprensió i acceptació del missatge, però segons quina n'adopti, no hi haurà forma de fer-ho efectiu. En el cas del pallasso, el prejudici de la imatge fa que els receptors interpretin els seus crits i gestos com a broma.
En definitiva, per escoltar atentament l'altre i comprendre el que diu, cal fer un esforç titànic per alliberar-se dels prejudicis."
Francesc Torralba
jueves, 22 de octubre de 2009
POEMA
La meva impressora, la pobra està potxa
li demano paraules i em fa florindangues
li demano dibuixos i em treu ratlles;
agafa el paper per la boca
i se'l queda arrugat a la popa.
La pobra impressora no té memòria:
és una màquina culona que fa el que se li endoga
Cinta Mulet
li demano paraules i em fa florindangues
li demano dibuixos i em treu ratlles;
agafa el paper per la boca
i se'l queda arrugat a la popa.
La pobra impressora no té memòria:
és una màquina culona que fa el que se li endoga
Cinta Mulet
WIKIPÈDIA
El nostre treball grupal de la wikipèdia ha consistit en editar un tema ja existent en la web, "la veu". Hem fet aportacions per parelles, per tal de que cadascú col·laborés afegint la seva part.
L' Ada García i la Marina Fernàndez han escrit sobre els diferents registres de la veu.
La Maria Albet i l' Anna Infante han tractat els trastorns i factors de risc que pateix la veu.
Per últim, la Mari Serrano i jo hem parlat sobre com es produeix la veu.
Si a algú l'interessa llegir la nostra participació en aquesta web aquí us deixo la direcció:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Veu#Paraules_relacionades
L' Ada García i la Marina Fernàndez han escrit sobre els diferents registres de la veu.
La Maria Albet i l' Anna Infante han tractat els trastorns i factors de risc que pateix la veu.
Per últim, la Mari Serrano i jo hem parlat sobre com es produeix la veu.
Si a algú l'interessa llegir la nostra participació en aquesta web aquí us deixo la direcció:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Veu#Paraules_relacionades
Imatge Digital
Les característiques de la imatge digital son:
La grandària Que fa referència a la quantitat de píxels que té la imatge i normalment és mesura amb la quantitat de píxels horitzontals multiplicats per la quantitat de píxels vertical que té.
El pes: que és el que ocupa la imatge en memòria i és mesura en Bytes o algun dels seus múltiples.
La profunditat de color: que fa referència al nombre màxim de colors que pot arribar a tenir la imatge.
La resolució: que és la relació entre el nombre de píxels i l’espai físic que ocupa. Es mesura, normalment, en píxels per polsada(1“=2,54cm) o ppp. Aquesta mesura està condicionada a les possibilitats del propi medi físic (una pantalla, un paper,...)
A continuació us presento l'activitat realitzada a classe d'informàtica mitjançant el gimp, un programa d'edició d' imatges en forma de mapa de bits, tant dibuixos com fotografies.
A partir d'una imatge original hem fet diversos canvis:
La primera modificació que he fet ha estat retallar una part de la imatge. Cliques l'eina de retallar, i esculls el tros de la imatge amb la que et vols quedar, posteriorment tornes a clicar sobre la part que has escollit i obtens aquest resultat:
La segona activitat ha estat reduir els megapíxels de la fotografia escollida. Això es realitza clicant a "Imatge" i després a "Escalar la imatge". A l'apartat de l'amplada hi posem 400 megapíxels. Aquest es l'efecte:
Per finalitzar he modificat la imatge, he eliminat un element. Ho he realitzat mitjançant l'eina de selecció elíptica. He escollit un tros on el colot era semblant i he apretat Ctrl+C (copiar) i, després, sobre l'objecte que volia eliminar, en aquest cas les estrelles he apretat Ctrl+V (enganxar):
La grandària Que fa referència a la quantitat de píxels que té la imatge i normalment és mesura amb la quantitat de píxels horitzontals multiplicats per la quantitat de píxels vertical que té.
El pes: que és el que ocupa la imatge en memòria i és mesura en Bytes o algun dels seus múltiples.
La profunditat de color: que fa referència al nombre màxim de colors que pot arribar a tenir la imatge.
La resolució: que és la relació entre el nombre de píxels i l’espai físic que ocupa. Es mesura, normalment, en píxels per polsada(1“=2,54cm) o ppp. Aquesta mesura està condicionada a les possibilitats del propi medi físic (una pantalla, un paper,...)
A continuació us presento l'activitat realitzada a classe d'informàtica mitjançant el gimp, un programa d'edició d' imatges en forma de mapa de bits, tant dibuixos com fotografies.
A partir d'una imatge original hem fet diversos canvis:
La primera modificació que he fet ha estat retallar una part de la imatge. Cliques l'eina de retallar, i esculls el tros de la imatge amb la que et vols quedar, posteriorment tornes a clicar sobre la part que has escollit i obtens aquest resultat:
La segona activitat ha estat reduir els megapíxels de la fotografia escollida. Això es realitza clicant a "Imatge" i després a "Escalar la imatge". A l'apartat de l'amplada hi posem 400 megapíxels. Aquest es l'efecte:
Per finalitzar he modificat la imatge, he eliminat un element. Ho he realitzat mitjançant l'eina de selecció elíptica. He escollit un tros on el colot era semblant i he apretat Ctrl+C (copiar) i, després, sobre l'objecte que volia eliminar, en aquest cas les estrelles he apretat Ctrl+V (enganxar):
Audacity
L'audacity és un programa que ens permet editar música.
La pràctica que hem dut a terme en l'assignatura de TIC ha consistit en la transformació d'una cançó que escollíssim nosaltres. En el meu cas, jo he agafat "Todo a cien" de Fito y Fitipaldis.
Primer de tot, hem reduït l'arxiu per tal que tingués una durada d'un minut, retallant el tros que volguéssim eliminar (editar, borrar).
Posteriorment hem seleccionat un tros de la cançó amb l'objectiu de gravar-hi el títol i l'artista (editar, silencio). En aquesta secció en blanc és on hem gravat la nostra veu, clicant al botó vermell.
Per últim hi hem afegit els efectes de Fade In (Aparecer) i Fade Out (desaparecer), per tal que ens quedés en forma progressiva i la cançó no comencés i acabés de cop.
Hem transformat l'arxiu a mp3 (Archivo, exportar como mp3) i l'hem guardat per tal de poder-lo penjar a la pàgina web: goear
La pràctica que hem dut a terme en l'assignatura de TIC ha consistit en la transformació d'una cançó que escollíssim nosaltres. En el meu cas, jo he agafat "Todo a cien" de Fito y Fitipaldis.
Primer de tot, hem reduït l'arxiu per tal que tingués una durada d'un minut, retallant el tros que volguéssim eliminar (editar, borrar).
Posteriorment hem seleccionat un tros de la cançó amb l'objectiu de gravar-hi el títol i l'artista (editar, silencio). En aquesta secció en blanc és on hem gravat la nostra veu, clicant al botó vermell.
Per últim hi hem afegit els efectes de Fade In (Aparecer) i Fade Out (desaparecer), per tal que ens quedés en forma progressiva i la cançó no comencés i acabés de cop.
Hem transformat l'arxiu a mp3 (Archivo, exportar como mp3) i l'hem guardat per tal de poder-lo penjar a la pàgina web: goear
lunes, 19 de octubre de 2009
BLOGOSFERA
Visitant el blog de la Mari Serrano he trobat una reflexió que fa menció a l'article que ha penjat al seu blog la Marina Fernández. Tracta sobre la publicitat i la seva influència en els consumidors.
L'Anna Infante, al seu blog fa una repassada de cites cèlebres sobre l'educació, com a exemple:
"L'educació és un tresor" - Petroni
"Cal tota una tribu per educar un infant"
"Educar la ment i no la moral és agreujar l'amenaça futura per a la societat" - Theodore Roosevelt
"L'exemple té més seguidors que la raó" - Christian Nevell
La Maria Albet, alhora, en el seu blog ens comenta un article d' en Jordi Vivancos que tracta sobre l'impacte visual de la publicitat.
L'Anna Infante, al seu blog fa una repassada de cites cèlebres sobre l'educació, com a exemple:
"L'educació és un tresor" - Petroni
"Cal tota una tribu per educar un infant"
"Educar la ment i no la moral és agreujar l'amenaça futura per a la societat" - Theodore Roosevelt
"L'exemple té més seguidors que la raó" - Christian Nevell
La Maria Albet, alhora, en el seu blog ens comenta un article d' en Jordi Vivancos que tracta sobre l'impacte visual de la publicitat.
miércoles, 14 de octubre de 2009
Com educar les emocions dels infants?
A l'assignatura de seminari, hem de realitzar una exposició d'un article (de la biblioteca de la universitat) que ens hagi semblat interessant. Jo he escollit com educar les emocions dels infants i aquí us deixo algunes pautes per tal de que les apliquem a la vida real, ara o en un futur.
- Saber i preguntar com es senten davant una emoció concreta
- Donar noms als sentiments
- Aprendre a escoltar amb atenció quan ens parlin
- Acceptar els seus sentiments
- No ocultar els nostres sentiments. Saber transmetre com ens sentim nosaltres davant les seves accions
- Ser coherents amb el que diem que han de fer
- Donar exemple d'autocontrol
- A més d'estimar-los, és necessari verbalitzar aquesta sensació. Dir "t'estimo" és una paraula molt potent i positiva de sentir pels éssers humans i, sobretot pels nens.
Cites importants
A classe de seminari, amb la nostra tutora, hem fet una recollida de cites que ens han semblat prou interessants, algunes les hem recollides del llibre de l'Eulàlia, d'altres han sorgit dels comentaris dels nostres companys.
- "La consciència ens converteix en covards" William Shakespeare
- "Si un problema no té solució, no és un problema, és una catàstrofe"
- "Som educats per autosuperació"
- "La consciència ens converteix en covards" William Shakespeare
- "Si un problema no té solució, no és un problema, és una catàstrofe"
- "Som educats per autosuperació"
El petó
A seminari, hem realitzat un comentari sobre el llibre de l'Eulàlia Bosch, "Educació i vida quotidiana". Primerament, trobareu un fragment de la història titulada el petó i, després un parell de reflexions.
“Un vespre, la filla gran, encara molt petita, va veure com la seva mare baixava les escales tot advertint al marit que ja estava a punt. Anaven a una festa. La nena va quedar meravellada de la bellesa de la mare. No donava l’abast a mirar-la de dalt a baix, pensant que no podía haver-hi cap altra dona al món més bonica que ella. L’excel•lència del seu cos de dona, curosament preparat per a l’ocasió, li va fer un efecte tan gran que va seguir tots els seus moviments fins a veure-la travessar el vestíbul en direcció a la porta”.
Reflexió Eulàlia Bosch:
“La nena al llindar de la porta, símbol de tot allò que és fugisser, acabava de completar l’escena. Ni a dins ni a fora. Ni amb els pares ni sense. Just al llindar, la gran metàfora de la infancia. Després l’acció, córrer fins a la mare. L’assaig d’acció, de fet, perquè acava sent un acte fallit, un primer i últim intent. I finalment el redós de la cuinera com a desenllaç apaivagador. També aquestes són experiències ben descrites per la literatura que, desde les grans novel•les fins als llibres de memòries, ha repassat una i altra vegada els entrebancs que suposa fer-se gran”.
Reflexió personal:
L’escena que ens descriu detalladament l’escriptora tracta sobre la fascinació d’una filla en veure la seva mare a punt d’ anar a una festa. La dona, preparada acuradament per a l’ocasió no tan sols no li presta atenció a la mirada expectant de la seva filla, sinó que la rebutja quan aquesta intenta fer-li un petó.
La història ens transporta a l’època en que nosaltres, els lectors, erem uns infants, ens situa en el paper de la nena, entenent com mira la seva mare. L’èmfasi aplicat en el relat ens descriu amb tot de detalls les sensacions de la noia.
“No dónava l’abast a mirar-la de dalt a baix pensant que no podía haver-hi cap altra dona al món més bonica que ella”. Aquesta frase és una de tantes que podem llegir, on sen’s demostra el paper que pot arribar a tenir un adult en la vida d’un nen.
“Un vespre, la filla gran, encara molt petita, va veure com la seva mare baixava les escales tot advertint al marit que ja estava a punt. Anaven a una festa. La nena va quedar meravellada de la bellesa de la mare. No donava l’abast a mirar-la de dalt a baix, pensant que no podía haver-hi cap altra dona al món més bonica que ella. L’excel•lència del seu cos de dona, curosament preparat per a l’ocasió, li va fer un efecte tan gran que va seguir tots els seus moviments fins a veure-la travessar el vestíbul en direcció a la porta”.
Reflexió Eulàlia Bosch:
“La nena al llindar de la porta, símbol de tot allò que és fugisser, acabava de completar l’escena. Ni a dins ni a fora. Ni amb els pares ni sense. Just al llindar, la gran metàfora de la infancia. Després l’acció, córrer fins a la mare. L’assaig d’acció, de fet, perquè acava sent un acte fallit, un primer i últim intent. I finalment el redós de la cuinera com a desenllaç apaivagador. També aquestes són experiències ben descrites per la literatura que, desde les grans novel•les fins als llibres de memòries, ha repassat una i altra vegada els entrebancs que suposa fer-se gran”.
Reflexió personal:
L’escena que ens descriu detalladament l’escriptora tracta sobre la fascinació d’una filla en veure la seva mare a punt d’ anar a una festa. La dona, preparada acuradament per a l’ocasió no tan sols no li presta atenció a la mirada expectant de la seva filla, sinó que la rebutja quan aquesta intenta fer-li un petó.
La història ens transporta a l’època en que nosaltres, els lectors, erem uns infants, ens situa en el paper de la nena, entenent com mira la seva mare. L’èmfasi aplicat en el relat ens descriu amb tot de detalls les sensacions de la noia.
“No dónava l’abast a mirar-la de dalt a baix pensant que no podía haver-hi cap altra dona al món més bonica que ella”. Aquesta frase és una de tantes que podem llegir, on sen’s demostra el paper que pot arribar a tenir un adult en la vida d’un nen.
Calendari dels Colors
dilluns
verd de poma
verda
dimarts
el gris opac
de la boira
s'ofega
al mirall
dimecres
tres gotes
de llimó
en un vas
de ginebra
dijous
el blanc i el
negre ballen
al terrat
el divendres
violetes tendres
dissabte
sabates liles
i mitges roses
diumenge
l'aire
acarabassat
d'un or
rogenc
Albert Ràfols Casamada
verd de poma
verda
dimarts
el gris opac
de la boira
s'ofega
al mirall
dimecres
tres gotes
de llimó
en un vas
de ginebra
dijous
el blanc i el
negre ballen
al terrat
el divendres
violetes tendres
dissabte
sabates liles
i mitges roses
diumenge
l'aire
acarabassat
d'un or
rogenc
Albert Ràfols Casamada
Calendari dels Colors (*)
Aquí us ofereixo una versió alternativa del poema d'en Albert Ràfols Casamada, que vam crear cadascú a la classe de comunicació, com podeu veure, hem utilitzat un guió semblant.
Dilluns, grisa la manta que no em deixa aixecar.
Dimarts, l'esperança duu un vestit verd, i em vol acompañar.
Dimecres, surt el sol groguenc per la finestra de l'habitació.
Dijous, la llum blava de la lluna em fa una invitació.
Divendres, l'olor violeta de les flors m'indica el camí.
Dissabte, amb un vermell ben llampant ens haurem de guarnir.
Diumenge, l'estel més groc s'acomoda als meus somnis.
Dilluns, grisa la manta que no em deixa aixecar.
Dimarts, l'esperança duu un vestit verd, i em vol acompañar.
Dimecres, surt el sol groguenc per la finestra de l'habitació.
Dijous, la llum blava de la lluna em fa una invitació.
Divendres, l'olor violeta de les flors m'indica el camí.
Dissabte, amb un vermell ben llampant ens haurem de guarnir.
Diumenge, l'estel més groc s'acomoda als meus somnis.
El casament del llapis i la goma d'esborrar
Un llapis de dibuixar
i una goma d’esborrar
van voler fer un casament
que en parlés tota la gent.
Ell es va posar un barret
que semblava un panellet
i ella una sabata rosa
que li feia molta nosa.
Ell va dibuixar un convit
amb xampany i gall rostit
i ella va esborrar-ne un tros
per poder-hi posar arròs.
En ser l’hora de la festa
ell va dirigir l’orquestra
i ella va esborrar un trombó
que li feia mitja por.
I quan va arribar la nit
ell era més llarg que el llit
i va haver-lo d’estirar
com un dia sense pa.
Ella, amb camisa de tul,
no hi podia posar el cul
i va esborrar-ne la vora
per poder-lo treure a fora.
Ell va somiar un castell
on el rei era igual que ell
i ella va esborrar el palau
on vivia el príncep blau.
Miquel D' Esclot
i una goma d’esborrar
van voler fer un casament
que en parlés tota la gent.
Ell es va posar un barret
que semblava un panellet
i ella una sabata rosa
que li feia molta nosa.
Ell va dibuixar un convit
amb xampany i gall rostit
i ella va esborrar-ne un tros
per poder-hi posar arròs.
En ser l’hora de la festa
ell va dirigir l’orquestra
i ella va esborrar un trombó
que li feia mitja por.
I quan va arribar la nit
ell era més llarg que el llit
i va haver-lo d’estirar
com un dia sense pa.
Ella, amb camisa de tul,
no hi podia posar el cul
i va esborrar-ne la vora
per poder-lo treure a fora.
Ell va somiar un castell
on el rei era igual que ell
i ella va esborrar el palau
on vivia el príncep blau.
Miquel D' Esclot
El gat Bernat i la Vaca Paca
A continuació us presento la primera cançó que hem realitzat a classe de música tots els alumnes:
El gat Bernat
Mira pel terrat
Veu un ratolí
I se’l vol cruspí
Se’l vol cruspir
Pobre ratolí
Esta espantat
Pel gat Bernat
La vaca Paca
El gat Bernat
El ratolí Martí
I el toro enamorat
Aquesta historia
Que estem cantant
Va pasar fa temps
A la granja del davant
La vaca Paca
Te una gran taca
El toro la mirat
I s’enamorat
S’enamorat
Esta encisat
De la seva taca
Ay pobre vaca
La vaca Paca
El gat Bernat
El ratolí Martí
I el toro enamorat
Aquesta historia
Que estem cantant
Va pasar fa temps
A la granja del davant
Cançó de Saltar Corda
Cançó de saltar corda
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
Maria-Mercè Marçal
jueves, 1 de octubre de 2009
viernes, 25 de septiembre de 2009
Declaració d'intencions
Benvinguts i benvingudes al meu espai personal!
Sóc la Natalia Martín, estudiant de primer curs del grau d'educació infantil a la blanquerna.
Aquest bloc ha estat creat per tots vosaltres, tant per als professors com per als alumnes per tal de que pugueu seguir la meva trajectoria universitaria. Aniré publicant els deures i altres informacions o tasques que realitzem a classe.
Espero agafar una mica d'experiència en el món dels blocs i anar millorant amb el pas del temps.
Una salutació per tothom!
Sóc la Natalia Martín, estudiant de primer curs del grau d'educació infantil a la blanquerna.
Aquest bloc ha estat creat per tots vosaltres, tant per als professors com per als alumnes per tal de que pugueu seguir la meva trajectoria universitaria. Aniré publicant els deures i altres informacions o tasques que realitzem a classe.
Espero agafar una mica d'experiència en el món dels blocs i anar millorant amb el pas del temps.
Una salutació per tothom!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
