Un plat pla ple de poesia està

Setmana d’activitats extraordinàries
Assistència a l’espectacle Un plat pla ple de poesia està, a la Biblioteca Jaume Fuster

Primer de tot, fer referència als estats d’ànim i expressions dels infants que assistien a l’espectacle.
A l’entrada, estaven força nerviosos i esverats. Se’ls veia molt contents per poder assistir a un espectacle de poesia. Primerament, els hi va cridar l’atenció l’escenografia, miraven els davantals que estaven preparats per als actors, la taula, els plats, les lletres (que formaven part en tot moment de la decoració), etc.

Durant l’obra, participaven dels diàlegs dels personatges, quan cantaven una cançó coneguda (com el sol solet), aquests s’animaven i els acompanyaven; quan es barallaven, es sentien crits de “¡lucha!”, i quan algun dels dos actors s’amagava, els nens ajudaven l’altre protagonista per tal que l’enxampés dient: “¡esta ahí!”, “darrere la taula!”, etc.
D’altra banda, quan no coneixien algun poema, es quedaven atonits esperant saber de que tractava aquest, o com seguiria aquella cançó que desconeixien.
Els professors de vegades els hi cridaven massa l’atenció, haurien d’haver usat alguna estratègia per tal de no entorpir l’obra, ja que els actors tenen un guió i es podien despistar.
En definitiva, va ser un espectacle d’emocions infantils viscudes en directe.

A continuació, parlant del mateix espectacle, farem una menció a les emocions personals i als mecanismes que se’ns varen activar durant l’espectacle.

Personalment, vaig tenir una gran sorpresa en veure l’espectacle, ja que no m’esperava que fos així, tan amè i divertit. Els meus prejudicis van fer que anés una mica negativa a veure l’espectacle, ja que m’esperava quelcom més avorrit i pesat.
Una vegada allà, amb les meves companyes, mirant l’escenari, les llums, els colors i, sobretot l’actuació, em vaig sentir envoltada de màgia, tant per l’espectacle, com per els nens.
Nosaltres, també ens animàvem a recitar quan coneixíem algun poema i a cantar, en aquests moments gaudíem molt.

Els mecanismes que se’ns van activar, va ser primerament la vista. Per observar l’escenari; posteriorment l’oïda per escoltar bé tot el que deien els actors i la Roser, quan va presentar l’espectacle, i finalment, la memòria quan recordàvem poesies recitades a classe o cançons cantades també a les aules.

Per últim, fent una reflexió sobre el valor del llenguatge poètic, val a dir que aquest, en aquell moment semblava més poderós que qualsevol altre de col•loquial, ja que provocava uns sentiments i unes emocions en sentir-los recitar que no haguéssim experimentat si haguessin parlat.
El llenguatge poètic, cridava molt l’atenció i feia que tothom parés l’orella interessat pel que venia després. D’aquesta manera, també podem recordar més fàcilment fragments de l’obra, gràcies a la poesia, al seu ritme i entonació.