lunes, 30 de noviembre de 2009

Nou model escolar per al pròxim curs

Un paso adelante. Así consideran distintas voces expertas en docencia y pedagogía la propuesta lanzada el miércoles de la pasada semana por el conseller de Educació, Ernest Maragall, de cambiar el calendario escolar, de tal manera que las clases se inicien el 7 de septiembre y se instaure una semana de vacaciones en el segundo trimestre escolar. A los aspectos pedagógicos favorables que contiene la propuesta, como acortar las vacaciones de verano -las 11/12 semanas actuales se consideran excesivas- o una mejor distribución de los días lectivos por trimestre, se añaden más reflexiones.

Màrius Martínez, profesor de Ciencias de la Educación de la Universitat de Barcelona (UB) y miembro del Consell Escolar de Catalunya, considera que el descanso de febrero "racionaliza" el segundo trimestre, pero "también serían lógicos unos días de pausa en la actividad académica cada 7 u 8 semanas".

Martínez no oculta que en las voces discrepantes a la propuesta de Educació pueda haber el clásico fenómeno de resistencia que aparece ante cualquier cambio "si no se ve un beneficio inmediato", de ahí que recalque la necesidad de "explicarlo bien y, sobre todo, dar a conocer todos los argumentos pedagógicos". El cambio de calendario escolar debe obedecer a la racionalidad pedagógica, "pero debe estar contextualizada en la realidad de un país, en sus usos y costumbres laborales, en las necesidades de las familias. Eso también hay que tenerlo en cuenta".

domingo, 29 de noviembre de 2009

El pont del diable

A comunicació oral escrita i digital hem de presentar una llegenda sobre algun lloc en concret. La meva companya Mari Carmen i jo, hem escollit la del pont del diable de Martorell. Espero que us agradi.



Hi havia una vegada Una dona de Martorell que treballava de minyona en una pensió de mala mort de vora el riu. No tenien aigua corrent i com que la Font més propera queia a l’altra banda del Llobregat i, per aquell indret, no hi havia un miserable pont per travessar, la pobra dona havia de fer mil peripècies per traginar l’aigua cap a la pensió.

Cada matí quan arribava al riu s’havia de treure el calçat, després passà a gual amb les espardenyes en una mà i el càntir i la galleda a l’altre i un cop a la riba eixugar-se els peus i calçar-se una altra vegada. A la tornada de la font, li tocava de repetir la mateixa maniobra, i al vespre, a l’hora de fer el sopar tornava.

Un vespre de tardor, el Llobregat baixava de gom a gom. Per travessar-lo, la criada hagué d’arromangar-se el vestir fins a les cuixes i quan es trobava al mig del riu, se li va escapar un renec: “quina feina més galdosa. Valdria més donar-se al diable!

Unes passes més enllà, va veure que a la riba l’esperava un jove. Feia de bon mirar, anava ben vestit i era amable i educat. Mentre es cordava les espardenyes, el foraster li va dir que era el diable i com que havia sentit que el cridava, allà era per ajudar-la.

En lloc d’acoquinar-se, la dona es va sentir afalagada davant d’un individu que, malgrat es tractava del diable, acudia al seu ajut només de pronunciar el seu nom i que, a més, la tractava de senyora.

- “Jo us puc construir un pont per passar el riu, senyora. I de moment no cal que em doneu res. Quan moriu em pagueu amb l’ànima i ja està”.

- “Certament queda lluny això de la mort” va pensar la dona. Abans em toca de traginar milers de càrregues d’aigua, descalça, pitjor que un animal. I es posà a negociar: hauria de ser un pont de pedra. No una passarel•la de fusta, que a la primera riuada se l’emportaria cap al mar.

- “Tindreu un pont de pedra, senyora. I d’una sola arcada, sense cap pilar al mig del riu. D’aquestos ponts que resisteixen qualsevol rovinada.

- “Una obra així costa molt de fer. Qui sap quan temps trigareu d’acabar-lo!"

- “Ni un sol dia senyora Guaiteu si anirem de pressa que el construiré en una sola nit. Prometeu-me l’ànima i demà al matí abans que canti el gall, el pont estarà enllestit”.

- “Construir un pont de pedra en una sola nit es impossible. Si us penseu que no he vist mai res, aneu ben equivocat. De jove vaig anar a servir a Barcelona, jo!”.

El diable va jurar que la cosa anava de debò. Va afegir que una senyora llesta i que havia vist món com ella no podia menysprear aquell tracte: poder passar el riu com una persona des de l’endemà al matí i durant tota la vida, a canvi d’ una petita paga d’aquí molts anys, quan morís. Davant les raons tant poderoses, la criada es va avenir al tracte.

Al cap d’un parell o tres d’hores la criada va tornar al riu. Abans de ficar-se al llit, tenia curiositat per veure com anaven les obres del pont. Arribant al riu, va veure centenars d’obrers que treballaven en silenci sota el clar de la lluna. I exclamant va dir: “Qui ho havia de dir que la meva ànima tingués tant valor!”

A la nit, li costava dormir, es girava i regirava pel llit i no es podia treure del cap el tracte del pont. Pensava que després d’escarrassar-se tota la vida carregant aigua, havia de ser ben trist anar al infern i cremar-hi per tota la eternitat.

Llavors, considerant que ella sola no podia sortir se’n va demanar-li ajuda a la mestressa, una dona que tenia solució per a tot.

Quan li hagué explicat tot, la mestressa li va preguntar: - “A quina hora as dit que ha de estar fet el pont?”

- “Quan trenqui el dia, senyora. Tant aviat com canti el gall. “

- “Ja ens podem afanyar, ves a buscar una galleda d’aigua, corre!”

Van anar totes dues al corral i la mestressa va abocar la galleda damunt del gall, que dormia a la barra del galliner. Es va espolsar l’aigua de les plomes i entonar un “kikirikic”, que va arribar a orelles del diable, que volava amb una enorme roca, l’ultima que faltava per acabar el pont.

Furiós de no haver pogut complir el tracte, i doncs, perdre l’ànima de la criada, va deixar caure la roca, que va anar a petar a les portes d’una masia. L’endemà al poble de Martorell, es va despertar amb un magnífic pont de pedra damunt del Llobregat.

Per inaugurar-lo, només calia posar-li la pedra que faltava. Assabentats del seu misteriós origen, el van batejar com el pont del diable.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta llegenda s’ha acabat!

Un plat pla ple de poesia està



Setmana d’activitats extraordinàries
Assistència a l’espectacle Un plat pla ple de poesia està, a la Biblioteca Jaume Fuster

Primer de tot, fer referència als estats d’ànim i expressions dels infants que assistien a l’espectacle.
A l’entrada, estaven força nerviosos i esverats. Se’ls veia molt contents per poder assistir a un espectacle de poesia. Primerament, els hi va cridar l’atenció l’escenografia, miraven els davantals que estaven preparats per als actors, la taula, els plats, les lletres (que formaven part en tot moment de la decoració), etc.

Durant l’obra, participaven dels diàlegs dels personatges, quan cantaven una cançó coneguda (com el sol solet), aquests s’animaven i els acompanyaven; quan es barallaven, es sentien crits de “¡lucha!”, i quan algun dels dos actors s’amagava, els nens ajudaven l’altre protagonista per tal que l’enxampés dient: “¡esta ahí!”, “darrere la taula!”, etc.
D’altra banda, quan no coneixien algun poema, es quedaven atonits esperant saber de que tractava aquest, o com seguiria aquella cançó que desconeixien.
Els professors de vegades els hi cridaven massa l’atenció, haurien d’haver usat alguna estratègia per tal de no entorpir l’obra, ja que els actors tenen un guió i es podien despistar.
En definitiva, va ser un espectacle d’emocions infantils viscudes en directe.

A continuació, parlant del mateix espectacle, farem una menció a les emocions personals i als mecanismes que se’ns varen activar durant l’espectacle.

Personalment, vaig tenir una gran sorpresa en veure l’espectacle, ja que no m’esperava que fos així, tan amè i divertit. Els meus prejudicis van fer que anés una mica negativa a veure l’espectacle, ja que m’esperava quelcom més avorrit i pesat.
Una vegada allà, amb les meves companyes, mirant l’escenari, les llums, els colors i, sobretot l’actuació, em vaig sentir envoltada de màgia, tant per l’espectacle, com per els nens.
Nosaltres, també ens animàvem a recitar quan coneixíem algun poema i a cantar, en aquests moments gaudíem molt.

Els mecanismes que se’ns van activar, va ser primerament la vista. Per observar l’escenari; posteriorment l’oïda per escoltar bé tot el que deien els actors i la Roser, quan va presentar l’espectacle, i finalment, la memòria quan recordàvem poesies recitades a classe o cançons cantades també a les aules.

Per últim, fent una reflexió sobre el valor del llenguatge poètic, val a dir que aquest, en aquell moment semblava més poderós que qualsevol altre de col•loquial, ja que provocava uns sentiments i unes emocions en sentir-los recitar que no haguéssim experimentat si haguessin parlat.
El llenguatge poètic, cridava molt l’atenció i feia que tothom parés l’orella interessat pel que venia després. D’aquesta manera, també podem recordar més fàcilment fragments de l’obra, gràcies a la poesia, al seu ritme i entonació.

miércoles, 25 de noviembre de 2009

Resultat de la setmana extraordinària




A la classe de llenguatge visual, hem realitzat un pensament embolicat per tal d’expressar el resultat del que havia significat per a cadascú la setmana d’activitats extraordinàries.
Ho hem fet a partir de tinta xinesa i d’un paper, aquest podia ser de seda, cartolina blanca de diverses grandàries, etc. Tot depenia del que volguessis expressar.

Personalment, el meu pensament està creat a partir de diverses ratlles que marquen l’evolució de tota la setmana, a més a més també fa referència a l’exposició de llum i freqüències. La paraula “sorpresa” simbolitza d’una forma clara el sentiment que vaig tenir realitzant les diverses activitats.

L’embolcall es càlid i té forma de caramel, recordant el dia que vam passar fent pràctiques amb els nens.

Fem poesia a seminari

L'amic sol

Oh sol, l'amic

de cada dia

més fidel

que ningú!

Som tan amics

que ja ens

tractem de tu

i entres a casa

sense dir bon dia.

Joan Arús

Paisatge




A l'assignatura de plàstica hem fet un paisatge ambientat en el nostre OMNI.
En el meu cas, he realitzat un paisatge peruà, ja que el meu instrument prové d’aquest país.

Les eines que vam utilitzar varen ser: primerament, la fusta que ens feia de base per col•locar els altres elements. També vam usar components com per exemple: papers de diari, cola, diversos tipus de sorra, fulles, etc.

Vam gaudir molt fen aquesta pràctica, espero que us agradi.

domingo, 22 de noviembre de 2009

Setmana d'activitats extraordinàries

La setmana del 16 al 20 de novembre, els estudiants del grau d'educació infantil vam gaudir de la programació d'unes activitats realitzades fora de la facultat.

Aquestes servien per fomentar el coneixement de la diversitat i la pluralitat dels models d'intervenció en diferents àmbits, aprenent a adaptar l'enfocament dels problemes a cada context.
També faciliten l'establiment d'una relació entre la teòrica treballada a classe i la formació pràctica de l'estudiant.


La primera activitat va ser una conferència a carrec de l'Eulàlia Bosch, professora de filosofia i autora del llibre Educació i vida quotidiana (treballat a classe de comunicació i a seminari).


El mateix dia 16 de novembre vam acudir al jardí de cordes de Cerdanyola del Vallès, també anomenat Natupark



En aquest jardí de cordes hi ha un conjunt de circuits, adaptats a les diferents edats. Són instal·lacions sobre els arbres que inclueixen jocs d'habilitat, destresa i aventura.


El dimarts dia 17, vam fer l'acompanyament a un centre de pràctiques d'un estudiant de tercer curs. En el meu cas, vaig anar a l'escola sagrada família, al carrer comte d'urgell, acompanyava a la Mariona Gasulla Vilaró.
La Mariona va un cop cada setmana a fer pràctiques a aquesta escola amb nens de P3.
Vam passar tot el dia amb els infants, ajudant-los a fer les tasques, jugant amb ells, etc.




La quarta activitat consistia en acudir a l'exposició de l'Eugènia Balcells, al centre d'art Santa Mònica.
Aquesta exposició tractava sobre la llum i el color. Hi havia diferents parts, cadascuna tractava aquests dos elements amb diferents motius.




Dijous, vam assistir a l'espectacle Un plat pla ple de poesia està, dirigit per la nostra professora, Roser Ros.
És un recital de poesia a càrrec de dos actors, que al voltant d'una taula, realitzen accions tant quotidianes com barallar-se, estimar-se, jugar, saltar, etc. Tot ho fan a través de la poesia.




Per acabar, divendres vam fer una visita a l'auditori i al seu museu de la música.
Vam assistir a l'assaig general al concert per a escoles d'educació infantil Corda Descorda.

miércoles, 11 de noviembre de 2009

Qui ets tu?



Qui ets tu?
de color verd,
que em parles de l’esperança
que trobo en la teva mirada.

Qui ets tu?
que només em deixes veure un de sol,
Que observa i que calla
Que guarda somnis, històries, imatges i records.

Ves en busca de la teva meitat,
Obsequia-la amb una part del teu vestit
Junts fareu molt de goig!

Vivint el present,
Emmagatzemant històries
Que només queden per a tu,
Que brillaran en la teva memòria
Fins que tanquis els ulls.

Natalia Martín

martes, 10 de noviembre de 2009

El oficio de los abuelos

El oficio de los abuelos
es admirar
echarle un lazo a la vida
emocionarse.

El oficio de los abuelos
es comprender
pisar con pies de plomo
esperanzarse.

El oficio de los abuelos
es sonreír
ver magnífico al nieto
regozijarse.

El oficio de los abuelos
es disfrutar
darle un quiebro a las penas
sentirse en calma.

El oficio de los abuelos
es suspirar
decir la propia historia
deshilvanarse.

El oficio de los abuelos
es recordar
contar cuentos sentidos
recuperar memorias.

El oficio de los abuelos
es confundir
llamarle hijo al nieto
soñarse joven.

El oficio de los abuelos
es besar y besar
consentir algún rato
regalar lo incontable.

El oficio de los abuelos
es dormir mal
es buscar parecidos
es jugar a empezares.

Mari Carmen Díez Serrano

Una de les poesies més maques que he llegit últimament.
Una més que ens fa somiar i recordar als nostres avis.

Reflexions Adultes

- ¡No nos han echo caso y han empezado la guerra! Éramos muchísimos en la manifestación, pero no nos han hecho ningún caso. (Marc)

- Yo sé por qué empezó la guerra, porque dos se dieron un golpe en la cabeza, y se volvieron tontos, y no podían pensar. (Sergio)

- Si hacen la guerra morirán unos, y los otros tan frescos, sin morir...(Javi)

- Sí, A mí me da ganas de vomitar esto de la guerra. (Alejandra)

- Les matan sólo para divertirse. Así pueden romper casas, robar, matar...(Marc)

- Creo que hacen las guerras para tener el dinero, coger la gasolina y vendera y ser más ricos que los demás. (Luis)

- Si ellos fueran a un sitio más lejano, a los malos les costaría más llegar. (Chimo)

- O si pudiéramos fabricar una máquina recoge-bombas, ya no explotarían. (Mar)

Aquí tenim reflexions sobre la guerra del llibre de la Mari Carmen Díez Serrano al llibre Mi escuela sabe a naranja.
Molts cops els nens, encara que siguin petits, poden tenir reflexions argumentades i parlar sobre temes seriosos, com en aquest cas.
Espero que us hagi agradat i que hi rumieu!

lunes, 9 de noviembre de 2009

La literatura etnopoètica

La literatura oral o etnopoètica consisteix a comunicar-se estèticament a través de la paraula dita.

Les societats tradicionals que no tenen escriptura difonen la seva literatura a través de la repetició dels textos, de les peces orals.

La repetició és la clau per la conservació i difusió dels textos. Per aquesta raó necessiten tenir una part dixa i així ser reconeguts, memoritzats i tornats a dir una vegada i una altra.

L'etnopoètica és l'art verbal realitzat per persones amb talent en un procés d'improvisació.

Les produccions etnopoètiques han de tenir tres característiques:

- Ser expressades a través de l'art de la paraula amb recursos propi del llenguatge poètic: la metàfora, el sentit figurat, la rima, etc.

Exemple:

Bull el mort i la lluna s'aprima
i pels núvols s'esmola el coltell
la frescor matinal regalima
aquests dies d'octubre novell.

Marià Manent

- Ser produïdes per persones que tenen unes certes habilitats comunicatives, o sigui "competents".

- Permetre improvisar i introduir variacions textuals segons les necessitats comunicatives del moment i la interacció entre emisor i receptor.

domingo, 8 de noviembre de 2009

OMNI






FITXA TÈCNICA:

Nom: Sicu xinés

Classificació:


• Científica: aeròfon
• Tradicional: vent

Material utilitzat:

• Regle
• Tisores o cúter
• Rotuladors
• 2 palets xinesos (de menjar)
• Corda (gruixa)

Descripció de la construcció:


Agafem els rotuladors, hem de tenir aproximadament 11, encara que si volem, podem fer el mateix instrument amb més o menys quantitat. Agafem tots els rotuladors, els obrim i els hi treiem la tinta de dins. Un cop realitzat això, els tornem a tancar i agafant el primer, li tallem la punta, no massa tros. De manera que ens quedi un tub, obert per adalt i tancat per abaix.
Realitzem el mateix procés, prenent de referència el primer rotulador, tallant tots els altres 7 mm més, de manera que ens queden de grans a petits.
Per últim, els col•loquem per ordre, els hi fiquem sota els palets xinesos i els cordem amb cura per a que no se surtin de l’estructura.

Manual d’instruccions:

Per poder tocar el nostre sicu amb rotuladors, el que cal es bufar per els forats. No ho aconseguirem a la primera, ja que no és fàcil, però amb una mica de paciència i bons pulmons ho aconseguireu!

jueves, 5 de noviembre de 2009

Windows movie maker

Amb el programa windows movie maker podem editar i crear videos, amb diferents trancisions i efectes.
Aquí teniu el que he creat amb diferents videos de la meva gossa.

martes, 3 de noviembre de 2009

Mi escuela sabe a naranja

Aquí us penjo un fragment del primer capítol que estem llegint a seminari, Mi escuela sabe a naranja, que m'ha semblat prou interessant.

Estamos en la era de las prisas, y se vive como algo terrible tener que esperar para la más mínima cosa. Si escribimos un mensaje en el móvil, nos saltamos la mitad de las letras para terminar antes. Si apretamos un timbre y tardan en abrir la puerta, nos desesperamos. Si preparamos una comida, queremos que esté hecha a los cinco minutos. Todo lo rápido triunfa: coches, microondas, máquinas de afeitar, trenes, o quitamanchas... En cambio cualquier otra cosa "lenta" o que requiera un proceso de tiempo más o menos largo, está condenada al fracaso. Sólo le perdonamos una cierta tardanza de segundos al ordenador... Tenemos prisa con el perro, con los ancianos, con lo que van en el coche de delante, con la cajera de la tienda, con la pareja y con nosotros mismos...
Con los niños también tenemos prisa, queremos que crezcan demasiado rápidamente y además que sean inteligentes, que no lloren, que no cojan traumas, ni constipados, que aprendan inglés lo antes posible, que sean buenas personas, que no den mucha lata, que sean simpáticos, autónomos, modernos y creativos. Aunque, como todos sabemos, un niño no se hace en un día...


Mari Carmen Díez Navarro

lunes, 2 de noviembre de 2009

Reflexions

"Els prejudicis” a L’art de saber escoltar

Els prejudicis són fronteres que les persones ens posem de forma involuntària, i que no ens deixen prendre una comunicació de forma completa amb altres persones.
Això ho hem anat aprenent amb les nostres experiències del dia a dia, no és innat. Estem acostumbrats a escoltar les persones que creiem que ens aportaràn quelcom interessant, i això ho determinem segons l’aspecte, la forma de parlar, d’expressar-nos, etc.
No hauríem de fiar-nos dels nostres instints, ja que en moltes ocasions ens equivoquem i ens trobem un tresor amagat en la persona que menys ens esperàvem.
Em d’aprendre a deixar de catalogar les persones segons el seu físic o altres característiques, ja que els hi posem etiquetes que després ens dificulten el procés de la comunicació.

"El miracle de la veu” a El regal de la comunicació

En l’actualitat, tal com diu l’autor del llibre, la veu ens mostra sensacions, sentiments, actituts, personalitat, en general, ens mostra l’expressió personal, tant física com mental de cadascú.
Quan tenim una situació de nervis, la veu se’ns revela com tremolosa, quan plorem també succeeix la mateixa situació, per tant, podem afirmar, que la veu ensenya tot el que som i sentim en cada moment.
Tal com hem dit abans, la veu dóna personalitat a cada individu, ja que cadascú té el seu timbre, to, ressonància, ritme, velocitat, intensitat, claredat, etc. Per tant, hem de gaudir d’aquest privilegi de ser únics i irrepetibles. No hem de ser monòtons, ni hem de parlar amb un to de veu que no ens reflexi, que no ens mostri com som de veritat, ja que la veu és un instrument molt potent.
Hem d’expressar-nos tal com siguem i no amagar-nos, sent espontànis i naturals, perque, d’aquesta manera, ens obrim als altres mitjançant la nostra manera de parlar i la nostra veu. L’èxit rau en saber dir les coses de manera que la veu gairebé acaroni les persones.
En definitiva, tal com diu l’autor, la veu és la nostra carta de presentació.


"El far de cap d’Artrutx” a L’illa dels 5 fars

El far de cap d’Artrutx brillava per sobre de totes les llums de la ciutat, era una llum especial, que no es podia confondre i totes les cases que es trobàven al seu voltant en gaudien del seu resplandor.
Al protagonista del relat, se li va acudir, mitjançant la llum que desprenia el far, escriure relats per fer arribar el seu missatge.
El far estava situat en una posició estratègica, emetent una llum molt més potent que les altres, al mateix temps, aquesta era diferent i destacava per damunt de les altres.
Tal com diu al llibre, si volem que el nostre missatge arribi a un públic determinat, la comunicació ha de tenir quelcom que brilli, que sigui especial per tal que la gent ho recordi i es mantingui a la seva memòria.
Mitjançant les històries i els relats, podem fer que la gent recordi alguna vivència o experiència que ens hagi sobtat, encenent petits fars que es mantinguin a la memòria de qui ens vulgui escoltar.