domingo, 29 de noviembre de 2009

El pont del diable

A comunicació oral escrita i digital hem de presentar una llegenda sobre algun lloc en concret. La meva companya Mari Carmen i jo, hem escollit la del pont del diable de Martorell. Espero que us agradi.



Hi havia una vegada Una dona de Martorell que treballava de minyona en una pensió de mala mort de vora el riu. No tenien aigua corrent i com que la Font més propera queia a l’altra banda del Llobregat i, per aquell indret, no hi havia un miserable pont per travessar, la pobra dona havia de fer mil peripècies per traginar l’aigua cap a la pensió.

Cada matí quan arribava al riu s’havia de treure el calçat, després passà a gual amb les espardenyes en una mà i el càntir i la galleda a l’altre i un cop a la riba eixugar-se els peus i calçar-se una altra vegada. A la tornada de la font, li tocava de repetir la mateixa maniobra, i al vespre, a l’hora de fer el sopar tornava.

Un vespre de tardor, el Llobregat baixava de gom a gom. Per travessar-lo, la criada hagué d’arromangar-se el vestir fins a les cuixes i quan es trobava al mig del riu, se li va escapar un renec: “quina feina més galdosa. Valdria més donar-se al diable!

Unes passes més enllà, va veure que a la riba l’esperava un jove. Feia de bon mirar, anava ben vestit i era amable i educat. Mentre es cordava les espardenyes, el foraster li va dir que era el diable i com que havia sentit que el cridava, allà era per ajudar-la.

En lloc d’acoquinar-se, la dona es va sentir afalagada davant d’un individu que, malgrat es tractava del diable, acudia al seu ajut només de pronunciar el seu nom i que, a més, la tractava de senyora.

- “Jo us puc construir un pont per passar el riu, senyora. I de moment no cal que em doneu res. Quan moriu em pagueu amb l’ànima i ja està”.

- “Certament queda lluny això de la mort” va pensar la dona. Abans em toca de traginar milers de càrregues d’aigua, descalça, pitjor que un animal. I es posà a negociar: hauria de ser un pont de pedra. No una passarel•la de fusta, que a la primera riuada se l’emportaria cap al mar.

- “Tindreu un pont de pedra, senyora. I d’una sola arcada, sense cap pilar al mig del riu. D’aquestos ponts que resisteixen qualsevol rovinada.

- “Una obra així costa molt de fer. Qui sap quan temps trigareu d’acabar-lo!"

- “Ni un sol dia senyora Guaiteu si anirem de pressa que el construiré en una sola nit. Prometeu-me l’ànima i demà al matí abans que canti el gall, el pont estarà enllestit”.

- “Construir un pont de pedra en una sola nit es impossible. Si us penseu que no he vist mai res, aneu ben equivocat. De jove vaig anar a servir a Barcelona, jo!”.

El diable va jurar que la cosa anava de debò. Va afegir que una senyora llesta i que havia vist món com ella no podia menysprear aquell tracte: poder passar el riu com una persona des de l’endemà al matí i durant tota la vida, a canvi d’ una petita paga d’aquí molts anys, quan morís. Davant les raons tant poderoses, la criada es va avenir al tracte.

Al cap d’un parell o tres d’hores la criada va tornar al riu. Abans de ficar-se al llit, tenia curiositat per veure com anaven les obres del pont. Arribant al riu, va veure centenars d’obrers que treballaven en silenci sota el clar de la lluna. I exclamant va dir: “Qui ho havia de dir que la meva ànima tingués tant valor!”

A la nit, li costava dormir, es girava i regirava pel llit i no es podia treure del cap el tracte del pont. Pensava que després d’escarrassar-se tota la vida carregant aigua, havia de ser ben trist anar al infern i cremar-hi per tota la eternitat.

Llavors, considerant que ella sola no podia sortir se’n va demanar-li ajuda a la mestressa, una dona que tenia solució per a tot.

Quan li hagué explicat tot, la mestressa li va preguntar: - “A quina hora as dit que ha de estar fet el pont?”

- “Quan trenqui el dia, senyora. Tant aviat com canti el gall. “

- “Ja ens podem afanyar, ves a buscar una galleda d’aigua, corre!”

Van anar totes dues al corral i la mestressa va abocar la galleda damunt del gall, que dormia a la barra del galliner. Es va espolsar l’aigua de les plomes i entonar un “kikirikic”, que va arribar a orelles del diable, que volava amb una enorme roca, l’ultima que faltava per acabar el pont.

Furiós de no haver pogut complir el tracte, i doncs, perdre l’ànima de la criada, va deixar caure la roca, que va anar a petar a les portes d’una masia. L’endemà al poble de Martorell, es va despertar amb un magnífic pont de pedra damunt del Llobregat.

Per inaugurar-lo, només calia posar-li la pedra que faltava. Assabentats del seu misteriós origen, el van batejar com el pont del diable.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta llegenda s’ha acabat!

Un plat pla ple de poesia està



Setmana d’activitats extraordinàries
Assistència a l’espectacle Un plat pla ple de poesia està, a la Biblioteca Jaume Fuster

Primer de tot, fer referència als estats d’ànim i expressions dels infants que assistien a l’espectacle.
A l’entrada, estaven força nerviosos i esverats. Se’ls veia molt contents per poder assistir a un espectacle de poesia. Primerament, els hi va cridar l’atenció l’escenografia, miraven els davantals que estaven preparats per als actors, la taula, els plats, les lletres (que formaven part en tot moment de la decoració), etc.

Durant l’obra, participaven dels diàlegs dels personatges, quan cantaven una cançó coneguda (com el sol solet), aquests s’animaven i els acompanyaven; quan es barallaven, es sentien crits de “¡lucha!”, i quan algun dels dos actors s’amagava, els nens ajudaven l’altre protagonista per tal que l’enxampés dient: “¡esta ahí!”, “darrere la taula!”, etc.
D’altra banda, quan no coneixien algun poema, es quedaven atonits esperant saber de que tractava aquest, o com seguiria aquella cançó que desconeixien.
Els professors de vegades els hi cridaven massa l’atenció, haurien d’haver usat alguna estratègia per tal de no entorpir l’obra, ja que els actors tenen un guió i es podien despistar.
En definitiva, va ser un espectacle d’emocions infantils viscudes en directe.

A continuació, parlant del mateix espectacle, farem una menció a les emocions personals i als mecanismes que se’ns varen activar durant l’espectacle.

Personalment, vaig tenir una gran sorpresa en veure l’espectacle, ja que no m’esperava que fos així, tan amè i divertit. Els meus prejudicis van fer que anés una mica negativa a veure l’espectacle, ja que m’esperava quelcom més avorrit i pesat.
Una vegada allà, amb les meves companyes, mirant l’escenari, les llums, els colors i, sobretot l’actuació, em vaig sentir envoltada de màgia, tant per l’espectacle, com per els nens.
Nosaltres, també ens animàvem a recitar quan coneixíem algun poema i a cantar, en aquests moments gaudíem molt.

Els mecanismes que se’ns van activar, va ser primerament la vista. Per observar l’escenari; posteriorment l’oïda per escoltar bé tot el que deien els actors i la Roser, quan va presentar l’espectacle, i finalment, la memòria quan recordàvem poesies recitades a classe o cançons cantades també a les aules.

Per últim, fent una reflexió sobre el valor del llenguatge poètic, val a dir que aquest, en aquell moment semblava més poderós que qualsevol altre de col•loquial, ja que provocava uns sentiments i unes emocions en sentir-los recitar que no haguéssim experimentat si haguessin parlat.
El llenguatge poètic, cridava molt l’atenció i feia que tothom parés l’orella interessat pel que venia després. D’aquesta manera, també podem recordar més fàcilment fragments de l’obra, gràcies a la poesia, al seu ritme i entonació.

miércoles, 25 de noviembre de 2009

Resultat de la setmana extraordinària




A la classe de llenguatge visual, hem realitzat un pensament embolicat per tal d’expressar el resultat del que havia significat per a cadascú la setmana d’activitats extraordinàries.
Ho hem fet a partir de tinta xinesa i d’un paper, aquest podia ser de seda, cartolina blanca de diverses grandàries, etc. Tot depenia del que volguessis expressar.

Personalment, el meu pensament està creat a partir de diverses ratlles que marquen l’evolució de tota la setmana, a més a més també fa referència a l’exposició de llum i freqüències. La paraula “sorpresa” simbolitza d’una forma clara el sentiment que vaig tenir realitzant les diverses activitats.

L’embolcall es càlid i té forma de caramel, recordant el dia que vam passar fent pràctiques amb els nens.

Fem poesia a seminari

L'amic sol

Oh sol, l'amic

de cada dia

més fidel

que ningú!

Som tan amics

que ja ens

tractem de tu

i entres a casa

sense dir bon dia.

Joan Arús

Paisatge




A l'assignatura de plàstica hem fet un paisatge ambientat en el nostre OMNI.
En el meu cas, he realitzat un paisatge peruà, ja que el meu instrument prové d’aquest país.

Les eines que vam utilitzar varen ser: primerament, la fusta que ens feia de base per col•locar els altres elements. També vam usar components com per exemple: papers de diari, cola, diversos tipus de sorra, fulles, etc.

Vam gaudir molt fen aquesta pràctica, espero que us agradi.

domingo, 22 de noviembre de 2009

Setmana d'activitats extraordinàries

La setmana del 16 al 20 de novembre, els estudiants del grau d'educació infantil vam gaudir de la programació d'unes activitats realitzades fora de la facultat.

Aquestes servien per fomentar el coneixement de la diversitat i la pluralitat dels models d'intervenció en diferents àmbits, aprenent a adaptar l'enfocament dels problemes a cada context.
També faciliten l'establiment d'una relació entre la teòrica treballada a classe i la formació pràctica de l'estudiant.


La primera activitat va ser una conferència a carrec de l'Eulàlia Bosch, professora de filosofia i autora del llibre Educació i vida quotidiana (treballat a classe de comunicació i a seminari).


El mateix dia 16 de novembre vam acudir al jardí de cordes de Cerdanyola del Vallès, també anomenat Natupark



En aquest jardí de cordes hi ha un conjunt de circuits, adaptats a les diferents edats. Són instal·lacions sobre els arbres que inclueixen jocs d'habilitat, destresa i aventura.


El dimarts dia 17, vam fer l'acompanyament a un centre de pràctiques d'un estudiant de tercer curs. En el meu cas, vaig anar a l'escola sagrada família, al carrer comte d'urgell, acompanyava a la Mariona Gasulla Vilaró.
La Mariona va un cop cada setmana a fer pràctiques a aquesta escola amb nens de P3.
Vam passar tot el dia amb els infants, ajudant-los a fer les tasques, jugant amb ells, etc.




La quarta activitat consistia en acudir a l'exposició de l'Eugènia Balcells, al centre d'art Santa Mònica.
Aquesta exposició tractava sobre la llum i el color. Hi havia diferents parts, cadascuna tractava aquests dos elements amb diferents motius.




Dijous, vam assistir a l'espectacle Un plat pla ple de poesia està, dirigit per la nostra professora, Roser Ros.
És un recital de poesia a càrrec de dos actors, que al voltant d'una taula, realitzen accions tant quotidianes com barallar-se, estimar-se, jugar, saltar, etc. Tot ho fan a través de la poesia.




Per acabar, divendres vam fer una visita a l'auditori i al seu museu de la música.
Vam assistir a l'assaig general al concert per a escoles d'educació infantil Corda Descorda.

miércoles, 11 de noviembre de 2009

Qui ets tu?



Qui ets tu?
de color verd,
que em parles de l’esperança
que trobo en la teva mirada.

Qui ets tu?
que només em deixes veure un de sol,
Que observa i que calla
Que guarda somnis, històries, imatges i records.

Ves en busca de la teva meitat,
Obsequia-la amb una part del teu vestit
Junts fareu molt de goig!

Vivint el present,
Emmagatzemant històries
Que només queden per a tu,
Que brillaran en la teva memòria
Fins que tanquis els ulls.

Natalia Martín