Hi havia una vegada Una dona de Martorell que treballava de minyona en una pensió de mala mort de vora el riu. No tenien aigua corrent i com que la Font més propera queia a l’altra banda del Llobregat i, per aquell indret, no hi havia un miserable pont per travessar, la pobra dona havia de fer mil peripècies per traginar l’aigua cap a la pensió.
Cada matí quan arribava al riu s’havia de treure el calçat, després passà a gual amb les espardenyes en una mà i el càntir i la galleda a l’altre i un cop a la riba eixugar-se els peus i calçar-se una altra vegada. A la tornada de la font, li tocava de repetir la mateixa maniobra, i al vespre, a l’hora de fer el sopar tornava.
Un vespre de tardor, el Llobregat baixava de gom a gom. Per travessar-lo, la criada hagué d’arromangar-se el vestir fins a les cuixes i quan es trobava al mig del riu, se li va escapar un renec: “quina feina més galdosa. Valdria més donar-se al diable!
Unes passes més enllà, va veure que a la riba l’esperava un jove. Feia de bon mirar, anava ben vestit i era amable i educat. Mentre es cordava les espardenyes, el foraster li va dir que era el diable i com que havia sentit que el cridava, allà era per ajudar-la.
En lloc d’acoquinar-se, la dona es va sentir afalagada davant d’un individu que, malgrat es tractava del diable, acudia al seu ajut només de pronunciar el seu nom i que, a més, la tractava de senyora.
- “Jo us puc construir un pont per passar el riu, senyora. I de moment no cal que em doneu res. Quan moriu em pagueu amb l’ànima i ja està”.
- “Certament queda lluny això de la mort” va pensar la dona. Abans em toca de traginar milers de càrregues d’aigua, descalça, pitjor que un animal. I es posà a negociar: hauria de ser un pont de pedra. No una passarel•la de fusta, que a la primera riuada se l’emportaria cap al mar.
- “Tindreu un pont de pedra, senyora. I d’una sola arcada, sense cap pilar al mig del riu. D’aquestos ponts que resisteixen qualsevol rovinada.
- “Una obra així costa molt de fer. Qui sap quan temps trigareu d’acabar-lo!"
- “Ni un sol dia senyora Guaiteu si anirem de pressa que el construiré en una sola nit. Prometeu-me l’ànima i demà al matí abans que canti el gall, el pont estarà enllestit”.
- “Construir un pont de pedra en una sola nit es impossible. Si us penseu que no he vist mai res, aneu ben equivocat. De jove vaig anar a servir a Barcelona, jo!”.
El diable va jurar que la cosa anava de debò. Va afegir que una senyora llesta i que havia vist món com ella no podia menysprear aquell tracte: poder passar el riu com una persona des de l’endemà al matí i durant tota la vida, a canvi d’ una petita paga d’aquí molts anys, quan morís. Davant les raons tant poderoses, la criada es va avenir al tracte.
Al cap d’un parell o tres d’hores la criada va tornar al riu. Abans de ficar-se al llit, tenia curiositat per veure com anaven les obres del pont. Arribant al riu, va veure centenars d’obrers que treballaven en silenci sota el clar de la lluna. I exclamant va dir: “Qui ho havia de dir que la meva ànima tingués tant valor!”
A la nit, li costava dormir, es girava i regirava pel llit i no es podia treure del cap el tracte del pont. Pensava que després d’escarrassar-se tota la vida carregant aigua, havia de ser ben trist anar al infern i cremar-hi per tota la eternitat.
Llavors, considerant que ella sola no podia sortir se’n va demanar-li ajuda a la mestressa, una dona que tenia solució per a tot.
Quan li hagué explicat tot, la mestressa li va preguntar: - “A quina hora as dit que ha de estar fet el pont?”
- “Quan trenqui el dia, senyora. Tant aviat com canti el gall. “
- “Ja ens podem afanyar, ves a buscar una galleda d’aigua, corre!”
Van anar totes dues al corral i la mestressa va abocar la galleda damunt del gall, que dormia a la barra del galliner. Es va espolsar l’aigua de les plomes i entonar un “kikirikic”, que va arribar a orelles del diable, que volava amb una enorme roca, l’ultima que faltava per acabar el pont.
Furiós de no haver pogut complir el tracte, i doncs, perdre l’ànima de la criada, va deixar caure la roca, que va anar a petar a les portes d’una masia. L’endemà al poble de Martorell, es va despertar amb un magnífic pont de pedra damunt del Llobregat.
Per inaugurar-lo, només calia posar-li la pedra que faltava. Assabentats del seu misteriós origen, el van batejar com el pont del diable.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta llegenda s’ha acabat!
